Voldria deixar als jutges fer la seva feina, però el mateix De Santos ha utilitzat l'espectacle per a la seva defensa. Es mostrà dèbil davant del jurat popular que entenia de la despesa putera amb els nostres doblers i fort quan tengué al davant la terna judicial que ha de decidir si, a més de pocavergonya i drogoaddicte, és un pederasta (o he de dir efebòfil, atesa la seva condició de catequista?). Per això, he perdut la recança a opinar del tema. Els seus amics -quasi tots habiten en la dreta- incideixen en les contradiccions dels abusats i, sobretot, en el fet que aquests no obriren boca fins que l'abusador hagué caigut pel cas de la visa a Casa Alfredo.

És lícit el dubte, però caldria afegir a la informació el petit detall de la prepotència de l'acusat mentre tengué poder o accés directe als poderosos. De fet, no és difícil imaginar que no va ser fins que l'Ajuntament estigué en mans dignes, que demostraren la voluntat de no ser còmplices del psicòpata (Santandreu dixit), que s'obriren les portes a denunciar sense por. Perquè de por, ell i els que el conhortaven, en podien fer molta.

També he de dir que el crec quan afirma que hi havia gent que li tenia ganes. Gent capaç de cercar-li les pessigolles per revenja d'alguna de les decisions que, des del poder, prengué. Però d'afectats pels governants sempre n'han existit i alguns d'ells amb poder suficient per cercar la revenja dins les foscors. La típica i tòpica situació d'un combat de dossiers, de l'empat en informacions compromeses, és tan antiga com la política. La qüestió, aleshores, no és si tenia enemics o no -que tots sabem que sí-, sinó que capbussar-se en la seva part fosca era tan senzill com parar un poc l'orella i estirar, sense massa mitjans, el fil. Des del temps de la picor, la dona del Cèsar, per la rellevància del lloc que ocupa, té el deure afegit de semblar honesta.

Ell, francament, mai no ho semblà. No foren ni semblaren honestes moltes de les seves decisions. La més escandalosa, la d'oblidar que va ser ell qui signà el projecte de reforma de Son Dureta quan dirigia l'Insalud de les Balears i, després, la d'enganyar, sense manies ni intents de dissimul, que la ubicació de Son Espases no tenia més arguments que la decisió de Matas i els seus benefactors. Dissortadament, per això ni se'l jutja ni demanarà perdó, encara que sigui enmig d'un bassal de llàgrimes de cocodril.