El comerç internacional de productes agroalimentaris a la nostra època és un fet concentrat en molt poques empreses. Els interessos d'aquest complex agroindustrial, sostinguts per l'Organització Mundial del Comerç i altres instàncies internacionals, han imposat el transport d'aliments des de llargues distàncies amb enormes costos energètics. El concepte de food miles o "quilometratges alimentaris" és prou conegut en l'àmbit anglosaxó -no tant en altres indrets- i expressa la necessitat d'avaluar els costos ambientals d'aquest model de comerç. Fa referència als costos energètics del transport a llarga distància dels aliments i, per la via de la lluita contra el canvi climàtic, introdueix un element de defensa de les produccions locals. No és una aportació menor, aquesta, en la defensa de les agricultures pageses. D'entrada, en aportar un nou element de rellevància ambiental al debat alimentari, converteix el que podria presentar-se com un simple proteccionisme localista en el major dels universalismes. Menjar local, d'aquesta manera, no és tan sols protegir la terra que ens envolta de manera més immediata, sinó protegir la globalitat del planeta. Localisme i universalisme es lliguen d'una manera profunda i lògica.

Com és lògic, la reacció de l'artilleria ideològica dels interessos que hi ha al darrere de la globalització alimentària tot d'una s'organitza per contraatacar. No és difícil trobar publicistes o científics que es prestin al joc. De fet, el mateix director general de l'Organització Mundial del Comerç, Pascal Lamy, ha rebutjat de manera explícita el concepte de food miles. Aquest home, antic comissari europeu de Comerç, va desqualificar aquestes teories argumentant que formaven part d'una campanya "proteccionista" dels agricultors europeus. Lamy deia que les flors tallades a Kenya o les ovelles de Nova Zelanda tenien un baix consum de carboni i que, per tant, no sols s'havia de computar l'energia esmerçada en el transport, sinó la utilitzada en tot el procés productiu. És evident que l'aplicació conseqüent de la "brillant" idea de Lamy duria a reduir de manera dràstica el comerç alimentari de llarga distància, ja que hi hauríem de computar també la destrossa dels boscos tropicals i oceànics, les grans quantitats d'agroquímics associades als monocultius d'exportació i la desfeta de les societats pageses tradicionals de tots els continents. No sols parlam d'un problema de costos energètics en el transport dels aliments, sinó dels costos ambientals i socials de tot un model productiu insostenible.

Els grups oligopolistes que dominen l'alimentació mundial han iniciat una virulenta campanya en contra de la defensa dels productes locals. Ara, de manera sorprenent, els representants de les multinacionals, com és el cas de Pascal Lamy, esdevenen defensors d'un presumpte comerç alimentari exercit pels agricultors pobres del tercer món, amagant que aquests són els primers a ser expulsats de les seves terres per l'expansió agroexportadora. Les acusacions contra els ecologistes i agricultors que defensen el consum de productes locals són de tot tipus: egoistes, insolidaris, defensen models antics d'agricultura; són, fins i tot, racistes. I tot per dir que els productes de l'agricultor veïnat són preferibles als que han recorregut una mitjana de 2.500 quilòmetres per arribar a la nostra taula. Alerta mosques, que això és proteccionisme!