Un missatge mariner (1866)

Qui no ha sentit parlar d'aquells "treballadors de la mar", a Palma, Sóller, Andratx, Pollença... del segle XIX. Els llaüts i els xabecs. Però ningú millor que Víctor Hugo per tocar la fibra més sensible del tema. Un capvespre, el poeta és vora mar. Observa l'horitzó boirós, les veus agressives de les ones, el vent salvatge i pensa en tots els homes que dormen dins la foscor oceànica, que un dia varen desaparèixer enmig d'una tempesta. També pensa en aquells altres que n'esperaren vanament el retorn. Parla de "l'oblit ombriu", dins el qual es perden, fins i tot, els noms de les víctimes. "Oh! Quants de marins, quants capitans/ que marxaren gojosos per a destins llunyans/ dins aquest trist horitzó foren enduits/ quants no hi són ja, dura i trista fortuna!/ Dins una mar sens fons, una nit sense lluna,/ dins el cec oceà per a sempre són fuits...".

Parla Hugo dels patrons morts amb llur tripulacions, de l'huracà que s'emporta totes les pàgines de la vida, que amb una sola bufada escampa sobre les ones. Que potser ningú no sabrà mai com fou aquella tragèdia, la d'estimbar-se, la de caure en els abismes submarins... Diu que cada onada cerca el botí, una d'elles destrossa la llança de salvament, l'altra ofega els mariners. Perduts, ignorats, aquells homes, potser llançats sobre esculls desconeguts. Els pares, molts familiars, conservaran tal volta el somni de reveure un dia els que marxaren i cada dia, a la platja, esperen, esperen més i més... I recordant, potser amb esperances, entretenen les vetlades, rotlada de parents, on sonen encara els noms dels mariners desapareguts, encara que coberts d'ombres, i s'hi mesclen, fins i tot, algunes rialles, alguns coverbos, alguns relats aventurers dels que han sobreviscut i són tan vells com una àncora rovellada.

I mentre els dissortats mariners dormen sota les algues, van per l'aire les preguntes: On són? Són potser reis d'una petita illa? Ens han deixat per anar a la recerca d'una terra més fèrtil? Però el record es difumina a poc a poc. El cos perdut dins l'aigua, el nom dins la memòria. Ja és sabut. El temps, que sobre tota ombra en vessa una altra que és encara més negra, la que podríem anomenar "l'ombra oblit", la pitjor de totes. I les vídues, de front blanc, cansades d'esperar, i que parlen del seu mariner en remoure la cendra dels fogons i també la cendra dels seus cors. No hi haurà el nom del nàufrag sobre una pedra humil del cementeri. I Víctor Hugo acaba preguntant-se: On són els mariners que sotsobraren dins les nits negres? La resposta no es troba ni en el ressò de l'oratge ni en la memòria de la gent. Vaixell que no tornava, vaixell perdut en el silenci.