cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
16°

Morir en soledat

Hi ha succeïts que et deixen molt mal cos. Estic commogut, tenc el cor dolgut davant la aborronadora notícia que l'equip de rescat d'Óscar Pérez ha hagut de rendir-se, fer anques enrere en els intents de rescat a causa de l'enorme dificultat que representava l'agreujament del temps i la pràcticament nul·la possibilitat de trobar-lo viu després de tants dies per les extremes condicions en què es trobava, incomunicat, amb justesa d'aliments, un fred rabiós, un canell romput, la tíbia i el peroné també... Ha de resultar una decisió molt mala de prendre, la dels seus companys del món del muntanyisme, de deixar-lo allà dalt penjat al Latok II a 6.300 metres d'altura, on s'accidentà. "L'equip de rescat d'Óscar Pérez comença el descens al campament base", noticiava en titulars aquest diari el passat dilluns 17 d'agost, amb un dramatisme que fa calfreds.

Óscar Pérez havia nascut a Jaca (Osca) el quatre d'octubre de 1976. D'aquí a dos mesos hauria complit els 33 anys. Des de nin que es dedicava a això de l'escalada i n'era molt bo. L'he pogut veure a alguna fotografia de premsa; era un jove molt ben plantat i feia una cara de bon pitot que tirava d'esquena. Fins i tot emprenya haver d'escriure ara mateix en pretèrit, existint la possibilitat que encara sigui viu, ostres, sense cap possibilitat ni una de supervivència, però, pobre home.

El passat dia 7 d'agost, mentre escalava aquest maleït Latok II de la cordillera del Karakorum, en un moment donat posà mal peu i caigué des d'una alçada d'una quarantena de metres. El seu company de cordada, Àlvaro Novellón, acudí tot d'una a auxiliar-lo i comprovà els estropells dels ossos del seu company. Dormiren junts a un escaló, un caire de repeu que trobaren. L'endemà dematí Àlvaro decidí baixar a demanar auxili; li deixà aliments. I paraules d'ànim i encoratjament a voler, hem de suposar.

De seguida el seu club d'escalada, el Peña Guara, es mobilitzà; mogueren cel i terra; hi feren arribar els cinc millors alpinistes espanyols del moment, gent mol preparada; aconseguiren ajut del Govern Pakistanès, que arribà una mica tardà, portadors d'altura aclimatats, el president del Govern espanyol hi intercedí; aplegaren fins i tot un helicòpter, que resultà inhàbil a causa de la poca densitat de l'aire a aquelles altures i, més que res, sobretot, perquè els dies decisius es desbaratà el temps inesperadament, i es varen haver de rendir davant l'evidència de la inutilitat dels seus esforços, i també ben conscients del demolidor, pràcticament insalvable, risc que tots plegats havien d'assumir si insistien en l'intent. El moment de prendre aquesta decisió degué esser d'un dolorós dramatisme que fa feredat només pensar-hi, com ja he dit abans.

Encara no s'han inventat paraules que puguin minvar l'aspror d'aquests moments als seus companys i, sobretot, a la seva família.

Potser amb propietat a bastament, com a supervivent d'una molt greu malaltia que em situà al mateix límit del final de la vida, i en tenia perfecta consciència, del que em passava, me n'adonava clarament, dir-los que li plorin l'absència, la injustícia de la fi d'aquesta vida tan jove, la terrible circumstància d'haver de doblegar-se a la trista realitat d'uns fets, però creieu-me, gens ni mica la soledat de la seva mort. Tothom mor absolutament tot sol malgrat estigui rodejat de metges, infermeres i cinquanta familiars que just just aconsegueixen retenir-se les llàgrimes. Els que es moren, creieu-me, sempre ho fan tot sols. Molt tot sols. Les meves condolences més sentides.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per giovanni, fa mes de 13 anys
Amb tots els respectes, qui no vol pols que no vagi a s'era
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente