Anar de càmpings

Hi va haver un temps molt vitenc de l'existència de la nostra família (fa entre 10 i 25 anys) que, com que teníem una furgoneta Mercedes-Benz de les grosses, que utilitzava per a distribuir per tot Mallorca els cactus que Antoni Moreno de ses Salines cultivava al seu viver, ens havíem enginyat cortines per a les finestres, dues lliteres ben còmodes graponades a la carrosseria interior, tauleta i cadires plegadisses, i quan arribava el mes de maig ens permetíem el luxe d'una vintena de dies de vacacions, apa, de càmpings s'ha dit. D'aquesta manera, amb relativament pocs doblers recorreguérem la totalitat de la península Ibèrica, el sud de França i el nord d'Itàlia. Fins a Venècia i tot arribàrem, mira tu, on férem estada a un càmping ben aparent que li deien Can Noguera, talment, així com sona. Record que, com aquí mateix, el "can" com a indicatiu de lloc el vaig poder observar a altres indrets d'aquelles terres tan humides. Ni llavores ni encara ara, no vaig arribar a aclarir el perquè de la qüestió, i no hi havia tornat a pensar fins ara mateix. Si qualque lector en tingués idea, ben rebuda seria.

Com que aleshores encara no estava inventat el GPS, he de confessar per fer honor a la veritat que, al volant del nostre vehicle, m'he perdut per totes les ciutats mitjanceres i grosses d'aquesta porció d'Europa que abans he esmentat. Ara mateix em ve a la memòria el cas de Marsella, que ens hi aturàrem a dinar deixant de banda l'autopista, va ser gloriós, inenarrable. Gloriosament fotut volia dir. Però amb el temps aprenguérem a prendre pel dret, i allò que solíem fer quan s'embullava la troca de demés era returar-nos a una parada de taxis, la Neus n'agafava un, li donava l'adreça on volíem anar i li indicava que no perdés de vista la furgoneta beige aquella que els seguiria. I apa, ja teníem enginyat el nostre GPS particular.

Uns dels paratges de bellesa més sublim que recorreguérem aquell temps, sense cap mena de dubte varen esser el parc Nacional d'Aigüestortes dels Pirineus lleidatans, la passejadeta pel camí dels Enamorats, el llac de Sant Maurici... Verdor, aigua i vida per tot arreu, i el d'Ordesa i el Monte Perdido, d'Aragó, Conca enllà, més amunt de Jaca, Biescas de passada... I aquí grata-hi: Biescas. Era la primera quinzena de maig de l'any 1996 i ja s'havia fet horabaixando quan arribàrem al poblet de Biescas, petit, atapeït, ombrívol i de carrers empedrats, negror de teulades de pissarra. Com que dúiem una bona guia de càmpings, ja sabíem que su-allà, a la sortida del poble camí de Sabiñánigo, hi havia un bon càmping. Sempre demanava ferratines per col·leccionar-les, per això mateix encara ara tenc a les mans la del que acampàrem aquella nit. El logotip eren tres muntanyoles, tres pics amb un sol de color verd (o una lluna) al costat, i posa: "1ª categoria./ Camping Las Nieves/ Tel. 974 - 485200/ Pirineo Aragonés/ BIESCAS/ - Verano - invierno".

Es tractava d'unes instal·lacions molt noves, pulcres i en perfecte estat de revista, tant la recepció com la cafeteria -restaurant i els serveis higiènics i dutxes. La Neus i jo les recordam com a exemplars, que no podem dir el mateix de molts altres. Tot semblava nou de trinca, acabat d'estrenar. Dia 7 d'agost del 1996, passat-demà farà exactament 13 anys, poc menys de tres mesos després de la nostra pernoctada, com que estava ubicat a la confluència de tres rieres, una torrentada se l'endugué per endavant tot sencer. Hi moriren 87 persones. Trobaren cadàvers fins i tot quinze quilòmetres avinguda avall. El pèl del clatellet se'ns reveixinà quan ho sabérem. Algun tècnic municipal s'havia lluït en la concessió de les llicències. O el propietari havia tingut "molt de bo", que de vegades també sol passar. Serveixin aquestes línies com a recordatori de la feta. I de condol pels familiars, si es produís el poc probable cas que algun em llegís. Quin desastre!