cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
25°

Nicaragua. La revolució més bella

Per tenir èxit, les revolucions no tan sols han d'aconseguir uns canvis socials profunds i la substitució, o la destrucció, de l'oligarquia dominant fins aleshores, sinó que han de garantir un creixement econòmic constant a llarg termini. Això és el que es va esdevenir a França, Anglaterra, Estats Units i Mèxic, per posar-ne alguns exemples ben diferents entre ells. En canvi, la majoria de revolucions socialistes varen tenir èxit a l'hora de destruir les elits dominants però encallaren tant en la defensa de les llibertats democràtiques (i n'és un exemple paradigmàtic el lamentable episodi de la dissolució de l'únic parlament rus realment democràtic, per Lenin, el gener del 1918) com en la millora de les condicions de vida de la majoria de la població. Això no significa que, en alguns àmbits, els avenços no fossin extraordinaris, com en la sanitat o l'ensenyament, o que alguns casos, com la Veneçuela actual o el Xile d'Allende, no puguin (o haguessin pogut) conjugar socialisme i creixement econòmic sense caure en règims dictatorials.

Però, l'exemple de la Nicaragua sandinista és precisament el d'un fracàs econòmic. I això que la revolució sandinista va aconseguir un ampli suport popular i va provocar una onada d'entusiasme a tot el món entre els sectors progressistes, només comparable a la presa del Palau d'Hivern a Sant Petersburg per Lenin o a l'entrada de Fidel Castro a l'Havana. Si repasséssim les nostres hemeroteques, ben segur que trobaríem una àmplia gamma d'articles favorables a la revolució de Nicaragua. En els anys setanta, pocs règims eren tan impresentables com la dictadura del tercer dels Somoza, Anastasio, el fill petit d'Anastasio Somoza García, que havia inaugurat la dinastia de dictadors cap al 1937. Més de quatre dècades de govern autocràtic permeteren als Somoza controlar gairebé tota la indústria i la producció agrícola per a l'exportació, els transports i les línies aèries, com també bona part dels mitjans de comunicació. Per als Somoza, com per a tants d'altres dictadors llatinoamericans, era imprescindible el suport nord-americà.

Fins i tot el president demòcrata Francis Delano Roosevelth va haver de reconèixer que "Somoza potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Magrat tot, el 1961 es va fundar el Frente Sandinista de Liberación Nacional -FSLN-, que recollia l'herència de César Augusto Sandino, el líder que s'havia oposat a la tercera (o quarta si comptam l'aventurer filibuster William Walker) ocupació nord-americana (1926-1933) i havia acabat assassinat per ordre, precisament, del primer dels Somoza. Posteriorment, l'apropiació per part d'Anastasio Somoza de l'ajuda internacional que va arribar al país arran del terratrèmol del 1972, una forta inflació i l'assassinat de Pedro Joaquín Chamorro, director del diari La Prensa, principal mitjà de comunicació escrit oposat al règim somozista, varen fer que una part de la burgesia i dels professionals liberals col·laborassin amb els sandinistes.

En aquest context, el FSLN va poder llançar diverses ofensives militars amb columnes de milicians nodrides per pagesos, obrers i estudiants, en les quals hi havia una participació important de dones, i fins i tot de nins. A més, l'arribada al poder de l'idealista Jimmy Carter als Estats Units va fer que cessàs el tradicional suport ianqui. Finalment, Anastasio Somoza, abandonat per tots, el 17 de juliol del 1979, deixà un país destrossat i arruïnat per la guerra i la repressió. Ara fa trenta anys, "la revolución más linda", en paraules de l'escriptor argentí Julio Cortázar, havia triomfat. Però quasi res no sortiria com esperaven els vencedors.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per joan, fa mes de 13 anys
La revolució, com totes les que són vertaderes, costen molt de sofriment.

És evident que l'historiador te por de ser tacat d''antiamericanisme, tan demòcrates i civilitzats ells, i tan mateix els gringos (green go!, verds fora, a casa. Verds perquè foren els primers militars en usar aquest color a la seva indumentaria) juntament amb el suport de l'Espanya de sempre, la den Franco, foren culpables de tant de sofriment. I encara perdura. Els feia pànic l'exemple en avanços socials i polítics que Nicaragua podia exportar a tot Centre America.

Si no vaig errat el Tribunal Internacional de La Haya va condemnar Estats Units a pagar una indemnització a Nicaragua per valor d'uns 16.000 milions de dòlars, i això només per haver sembrat de mines el port de Corinto. El govern de la UNO (Unión Nacional Opositora de na Violeta Chamorro va perdonar aquest deute als EUA. Els hi devien l'èxit electoral del 25 de febrer de 1990 quan electoralment i en plena agressió nordamericana els sandinistes perderen les eleccions. El sofriment de les mares en va ser clau. Un èxit més de la política internacional dels EUA. Tan experts en sembrar guerres civils per on passen... Vietnam, Iraq, Afganistan, Congo, Angola.....

Sofriment, molt de sofriment han provocat els nordamericans a tota Amèrica i a tot el món, Nicaragua ho sap be.
Valoració:1menosmas
Per joan, fa mes de 13 anys
la teva reflexió no és complerta, no has dit res del desgast econòmic i moral que va significar la invasió dels macarres den Reagan (per cert condemnat els EEUU per terrorisme internacional)
Valoració:1menosmas
Per Nico, fa mes de 13 anys
Nicaragua necessita d'una altra revolució, el pais está en bancarrota, nomes superat per Haiti, fins i tot n'Ortega está al-liat amb les dretes per seguir governant..."el poder corrompe"
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente