Per tenir èxit, les revolucions no tan sols han d'aconseguir uns canvis socials profunds i la substitució, o la destrucció, de l'oligarquia dominant fins aleshores, sinó que han de garantir un creixement econòmic constant a llarg termini. Això és el que es va esdevenir a França, Anglaterra, Estats Units i Mèxic, per posar-ne alguns exemples ben diferents entre ells. En canvi, la majoria de revolucions socialistes varen tenir èxit a l'hora de destruir les elits dominants però encallaren tant en la defensa de les llibertats democràtiques (i n'és un exemple paradigmàtic el lamentable episodi de la dissolució de l'únic parlament rus realment democràtic, per Lenin, el gener del 1918) com en la millora de les condicions de vida de la majoria de la població. Això no significa que, en alguns àmbits, els avenços no fossin extraordinaris, com en la sanitat o l'ensenyament, o que alguns casos, com la Veneçuela actual o el Xile d'Allende, no puguin (o haguessin pogut) conjugar socialisme i creixement econòmic sense caure en règims dictatorials.

Però, l'exemple de la Nicaragua sandinista és precisament el d'un fracàs econòmic. I això que la revolució sandinista va aconseguir un ampli suport popular i va provocar una onada d'entusiasme a tot el món entre els sectors progressistes, només comparable a la presa del Palau d'Hivern a Sant Petersburg per Lenin o a l'entrada de Fidel Castro a l'Havana. Si repasséssim les nostres hemeroteques, ben segur que trobaríem una àmplia gamma d'articles favorables a la revolució de Nicaragua. En els anys setanta, pocs règims eren tan impresentables com la dictadura del tercer dels Somoza, Anastasio, el fill petit d'Anastasio Somoza García, que havia inaugurat la dinastia de dictadors cap al 1937. Més de quatre dècades de govern autocràtic permeteren als Somoza controlar gairebé tota la indústria i la producció agrícola per a l'exportació, els transports i les línies aèries, com també bona part dels mitjans de comunicació. Per als Somoza, com per a tants d'altres dictadors llatinoamericans, era imprescindible el suport nord-americà.

Fins i tot el president demòcrata Francis Delano Roosevelth va haver de reconèixer que "Somoza potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Magrat tot, el 1961 es va fundar el Frente Sandinista de Liberación Nacional -FSLN-, que recollia l'herència de César Augusto Sandino, el líder que s'havia oposat a la tercera (o quarta si comptam l'aventurer filibuster William Walker) ocupació nord-americana (1926-1933) i havia acabat assassinat per ordre, precisament, del primer dels Somoza. Posteriorment, l'apropiació per part d'Anastasio Somoza de l'ajuda internacional que va arribar al país arran del terratrèmol del 1972, una forta inflació i l'assassinat de Pedro Joaquín Chamorro, director del diari La Prensa, principal mitjà de comunicació escrit oposat al règim somozista, varen fer que una part de la burgesia i dels professionals liberals col·laborassin amb els sandinistes.

En aquest context, el FSLN va poder llançar diverses ofensives militars amb columnes de milicians nodrides per pagesos, obrers i estudiants, en les quals hi havia una participació important de dones, i fins i tot de nins. A més, l'arribada al poder de l'idealista Jimmy Carter als Estats Units va fer que cessàs el tradicional suport ianqui. Finalment, Anastasio Somoza, abandonat per tots, el 17 de juliol del 1979, deixà un país destrossat i arruïnat per la guerra i la repressió. Ara fa trenta anys, "la revolución más linda", en paraules de l'escriptor argentí Julio Cortázar, havia triomfat. Però quasi res no sortiria com esperaven els vencedors.