En un país com el nostre, el pes de les influències i de les relacions d'amistat continua sent determinant a l'hora de dur endavant qualsevol projecte. Un emprenedor amb idees es trobarà sovint amb un gran nombre de dificultats i traves que sols si té bons padrins que el protegeixin, i si està dotat d'una paciència a prova de bombes, aconseguirà superar. L'economista d'ideologia liberal Sala-i-Martín, en una intervenció a Mataró, va dir que per fer possible la innovació fan falta dos requisits: emprenedors que tenguin idees i facilitats per a dur-les a la pràctica. El problema és que si es posa tan difícil dur a la pràctica qualsevol idea un poc imaginativa, les persones acaben per no tenir idees.

La situació de crisi, i no oblidem que aquesta es troba tan sols en l'estat inicial i és d'imprevisible evolució, imposa a les persones i a les empreses l'adopció de diverses estratègies d'adaptació. I en canvi desacredita altres mesures, o bé perquè han demostrat en el passat la seva inutilitat o bé perquè en les condicions actuals ja no són operatives. En el camp, a la pagesia, totes aquestes estratègies de supervivència duen dècades d'aplicació més o menys exitosa i els pagesos solen ser veritables experts en la capacitat de reeixir en les condicions més adverses. Sols gràcies a això s'han pogut mantenir en el sector. Ara, però, s'acosten noves proves.

Una de les estratègies més corrents és la reducció de les despeses: allò que se'n diu popularment estrènyer-se la corretja. Mesura positiva si s'és capaç d'aprofitar els recursos propis que es té a l'abast i reduir al màxim l'adquisició de recursos externs. Però això té un límit. S'ha d'anar alerta que quan s'ha ensenyat l'ase a no menjar l'animal no es mori. L'altra estratègia és augmentar les hores de treball en relació proporcional a la baixada dels ingressos: com menor rendibilitat més feina. És una espiral que també té uns límits físics: hi ha un moment en què, sense rebentar, ja no se'n pot fer més, de feina. Altres estratègies adaptatives són diversificar les activitats, cercar produccions amb més valor afegit o associar-se per a aguantar plegats l'embat.

Però la qualitat principal per a sobreviure, i potser fins i tot per aprofitar uns moments difícils com els actuals, és la capacitat innovadora. Contràriament al que hom tendeix a pensar, i com Sala-i-Martín posa en evidència, la capacitat innovadora té poc a veure amb la R+D i té molt a veure amb l'actitud de l'emprenedor individual. És absurd creure que la innovació vendrà de parcs tecnològics i altres costoses històries que han demostrat una i mil vegades la seva inutilitat. En aquests llocs, l'únic que es farà serà facilitar recursos a empreses externes que s'aprofitaran de la ingenuïtat i de la necessitat d'imatge de les administracions. La innovació s'ha de cercar en l'economia real i en especial en aquells sectors productius que ens poden aportar elements de futur i de diversificació.

Però mentre posar en marxa una empresa costi muntanyes de papers i hores de despatxos i, en contra de la fraseologia oficial, sigui extremadament difícil aconseguir suports efectius, la innovació serà en el nostre país una cosa possible però sols reservada als genis. I als homes i dones corrents se'ls pot demanar que treballin, que siguin responsables, que siguin creatius i moltes altres coses extraordinàries, però a ningú no se li pot demanar que per sobreviure hagi de ser un geni.