Com a número 24 de la col·lecció Paraula de Poeta, la Conselleria d'Educació i Cultura ha publicat Diamants dins la cendra, una nova antologia poètica de l'extensa obra de Jaume Pomar. En la substancial Poètica que l'obre, l'amic Pomar constata el mal negoci que suposa dedicar-se al conreu de la parenta pobra, sobretot si el comparam amb "altres anhels vocacionals molt més rendibles com puguin esser: polític, especulador, contrabandista, constructor, hoteler o Rafa Nadal, per posar alguns exemples". Malgrat que també reconeix que no té gaire sentit queixar-se, per allò tan nostre de qui no vol pols que no vagi a l'era.

Tanmateix, els qui ja som una mica granats, sens dubte tenim motius sobrats per a estar de tornada de moltes altres coses. Una d'elles, cabdal, és la de les ideologies en general i els nacionalismes en particular. Jaume Pomar ho amolla amb un pronunciament lapidari: "El nacionalisme és una malaltia que es cura viatjant". Possiblement, a aquestes altures de la història del gènere humà, no ens és factible de donar un valor absolut a res. Però si hem de donar prioritat a alguna cosa, sembla més coherent donar-la a la independència dels criteris personals que no a cap mena d'independentisme. Val a dir que Jaume Pomar és perfectament conscient que cal desconfiar de tot pensament políticament correcte. I ja és molt si un pot sentir i tenir com a pàtria una llengua, i no diguem si, de més a més, podem considerar tal la nostra infància. Perquè tampoc no és segur que tota infància pugui esser percebuda com una pàtria. La qual cosa vol dir que sempre podem trobar qui ho ha passat més puta.

L'erosió brutal patida aquests darrers seixanta anys per la nostra circumstància geogràfica, incloent també la de Ciutat, és un tema destacat igualment, des d'un bon principi, de la seva obra: "trobaré que el carrer ha canviat" és un vers de Tota la ira dels justos (1967), el seu primer llibre. I tant que ha canviat! Fins al punt que ja és possible de pensar que, en bona part -pel nostre mal fat-, ni Ciutat ja no és Ciutat ni Mallorca és ja Mallorca. La bona terra n'és un testimoni colpidor d'aquest estat de coses: "Mare dels bords, dels esgarrats, madona / Molt mal plantada, soscavat solar / Per subterranis rius d'ambicions / I mesquineses sòrdides, oratges. / Pot ser la teva, aquesta terra bona?".

La veu del poeta pot esser la gran denunciadora. Tant del present com del passat, d'un passat que inclou fets tan horribles com els ‘actes de fe' recordats en el poema d'aquest títol: "Et cremaran els ossos si no dius: / «Crec en un Déu, pare totpoderós». / Amb gramalleta, ciri verd, litúrgies / De la rodella amb el vermell i el groc. / Et robaran el temps i la memòria. / Et cremaran la sang, n'esventaran / la pols a l'era, socarrada fe". Perquè Jaume Pomar és un mestre tant per utilitzar el sarcasme com per destil·lar la melangia que provoca el nostre habitat: "Dibuixo amb mà trencada els perfils del desfici / sobre mig quartó oníric, maqueta de la vida / amb majúscules, lliure d'imposts, censals i alous".