algo de nubes
  • Màx: 20.17°
  • Mín: 13.1°
20°

Torna José María Rodríguez

Des de l'afer del batle Hidalgo, d'Andratx, i el famós "hoy es lunes y estoy en mi despacho" (més o menys), José María Rodríguez, ben aconsellat o per decisió pròpia, havia assolit un perfil baix i es movia darrere de l'escenari. Des que era gerent d'IFEBAL, José María Rodríguez és conegut com a home que no es troba a plaer en la segona línia, i cada vegada que les circumstàncies l'hi han destinat, aviat se li ha notat la síndrome de la penombra. Després d'allò d'IFEBAL, que fou tot un d'allò, passà un temps lluny dels focus, fins que irrompé amb fúria a la vida municipal de la ciutat de Palma fagediana. Catalina Cirer no el volgué prop seu en optar a la batlia, però ell continuà com un dels principals expenedors del poder de la dreta, fins que, com ja s'ha dit, les seves amistats perilloses li marcaren un nou tram subterrani.

Ara vol tornar a Palma i es postula amb coets i traques. Per dir alguna cosa, assegura que Aina Calvo està divorciada del ciutadà. Hauria pogut no dir-ho, però queda millor, d'entrada, envestir el contrincant d'un altre partit que no el contrincant company de militància. En fi, benvengut sia José María Rodríguez al primer pla de la política, perquè és un home que, de tot el que du dedins, en mostra algun indici a fora, en una espècie d'homenatge de la fosca a la llum. I això dóna joc. Hi ha algun estudi seriós que confirmi el divorci d'Aina Calvo amb el ciutadà de Palma, o simplement Rodríguez pretén fer universal una impressió particular? Crec que, de motius per al divorci, no n'hi ha, tal vegada sí per a la separació de béns, una cosa civilitzada i tranquil·la. Certament que tots estam de pols i de renou fins on no dic, per mor del carril bici, però aquesta opció caracteritza molt positivament un govern municipal i, a més, no és res comparat amb aquella barbaritat dita Pla Mirall, del tàndem Fageda-Rodríguez -o més aviat viceversa.

També és vera que les grans promeses d'Aina Calvo sobre les "petites coses", sobre l'atenció preferent a la vida quotidiana dels ciutadans (renous, brutor, etc), ara per ara són un tema perillosament pendent. La cultura ocupa un percentatge miserable en els pressuposts. Igualment cert que algunes reformes s'emprenen amb una timidesa que finalment aconsegueixen no agradar a ningú. El mandat d'Aina Calvo, almenys en aquests dos primers anys, i independentment dels assumptes monstruosos que ha heretat i de les dificultats pròpies de tot govern en coalició, no és el que en diríem satisfactori.

Però d'això a fer un parc de les Estacions, arrasar-lo i fer-n'hi un altre, esbucar un pont i reconstruir-lo, agafar una ciutat situada en tercer lloc en el rànquing estatal de qualitat de vida i deixar-la més enllà del vintè lloc, sepultada en una vulgaritat espantosa; i, sobretot, impulsar carreres polítiques veritablement poc exemplars i deixar un tuf insuportable de corrupció generalitzada -tot un paquet polític del qual aquí s'esmenten tan sols uns casos a títol d'exemple-, tot plegat és incomparablement més tòxic, indesitjable, indecent i repulsiu del que ho pugui ser el govern d'Aina Calvo mirat amb els ulls del seu pitjor enemic. A José María Rodríguez tal vegada li convendria saber que, encara que sotmesos els ciutadans a la destrucció minuciosa de la memòria, del pas del PP pels poders d'aquest país en duim un dol que repel·leix qualsevol judici comparatiu. Fins aquí podíem arribar.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.