El Govern de Francesc Antich ha superat els dos anys. Mig camí. No ben bé, en realitat, perquè queda manco de dos anys per a les eleccions que seran a final de maig o tot just començat el juny de 2011. Dos anys d'un govern no és moment per fer balanç, el qual s'ha de fer al final. Tot i així, la norma no escrita preveu que tothom en faci, fins i tot el mateix president n'ha fet, relativament, amb les seves declaracions de dilluns: "hem hagut de fer un esforç per vèncer l'element que hem trobat en el camí, com la crisi econòmica", però així i tot "el Govern està complint els objectius proposats". No s'avé l'opinió presidencial amb l'inventari de realitzacions que va publicar aquest diari fa uns dies, bastant més negatiu pel que fa al compliment del promès.

Ni tampoc amb allò que amb veu baixa diu molta gent que -aparentment- va donar suport a alguns dels partits que ara formen el pacte. És comprensible un cert grau de desencís perquè al cap i a la fi és un govern de coalició. Basta que una petita part de la base sociològica de cada una de les formacions que formen el Govern -PSOE, UM, PSM de Mallorca i Menorca, EU, Els Verds, ERC i Eivissa pel Canvi- se senti pel que sigui un poc descontenta com perquè l'efecte multiplicador estigui assegurat. En política els vots de dos partits no se sumen -com bé sabem ja tots- si fan coalició, però quan n'han feta per governar el desencís que sent una part del votants d'un partit es multiplica per la que sent cada altra part desencisada de la resta de partits...

El desencís és un perill per als partits que fan el Govern. Però a diferència del que passà entre 1999 i 2003 -quan també hi havia desencís-, ara el president és molt més fort que no abans. El 2001 va commemorar el dos anys, quan poc hi havia per festejar, en una mena d'exercici d'auto convenciment. Un error que ara no ha comès. Prova que n'ha après prou i que se sent més segur. De fet, tant Antich com el PSOE són ara molt més que a l'anterior experiència el puntal del Govern i l'única referència vàlida per al gruix dels votants progressistes. D'aquí a dos any serà, més que mai, PSOE o PP. El president ho sap i planteja el camí que resta fins a les pròximes eleccions a partir de la seva força.

La gestió que resta per fer estarà determinada per molts de factors, però el fet que Antich disposarà de més doblers -fruit del finançament regular reformat i de les inversions extraordinàries-, que previsiblement la imatge de divisió provocada per UM serà menor, que allò -poc- que pot fer contra la crisi ho està fent i que no tendrà -com sí tengué entre 1999 i 2003- un front salvatge en contra seva, li donen garanties per afrontar amb raonable optimisme, pel que fa a la gestió, la resta de legislatura. Altra cosa serà si el desencís que es nota sobretot entre les bases dels partits aliats del PSOE podrà ser compensat per Antich en el moment d'anar a les urnes. Més enllà de la gestió aquest és el dubte que des del primer dia ha sobrevolat sobre qualsevol anàlisi de futur, i res durant aquests últims dos anys l'ha esvaït. Tot el contrari. Així com passa el temps fa cada vegada més la sensació que el PSOE pot pujar, però a costa dels seus aliats i això front a un PP que no perdrà gaire pot acabar per ser letal.