Òscar Collado surt d'estar setze dies a la presó de Palma i manifesta als periodistes que l'esperen que "ha estat una experiència inoblidable, ara em sent més humà". Semblant transmutació provocà el nostre penal a Rodrigo de Santos, que després d'estar-s'hi devers nou mesos, en sortí més catòlic que mai. O què s'ha de dir d'Antònia Ordinas, a qui els barrots mallorquins li serviren per anunciar la seva conversió en novel·lista. Si una temporada a l'ombra benefactora dels alts murs carceraris provoca tan profunds canvis als nostres il·lustres polítics, que entre ells han gaudit de les revelacions que no són donades a l'altra gent, per ventura Institucions Penitenciàries hauria de fer un màster de seguiment obligatori a tot aquell que es vulgui dedicar a servir-nos des de les institucions públiques. Uns mesos -un per a regidor o batlle, dos per a membre dels consells, tres per a parlamentari, director general i càrrec de confiança i sis per a consellers del Govern- a l'ombra preventiva i potser l'espectacle deplorable i vergonyós en què vivim contínuament instal·lats podria canviar a curt termini per a millor.

Però pareix que no hi ha perill de canvi. Tot seguirà igual. Aquells que passin per la càrcer trobaran la seva particular il·luminació i els de fora seguiran, segons el cas, donant suport, empara carinyosa -com les paraules que Maria Antònia Munar adreçà en nom de la Cambra als il·lustres imputats judicials que en fan part- a la legió de presumptes corruptes, o com a mínim callant vergonyosament. Aquesta legislatura està essent molt profitosa per conèixer bé com funciona tota la complexa xarxa de relacions personals i de poder que s'ha anat establint durant anys entre la nostra classe política. Cap partit no accepta cap responsabilitat política. Tots, sense cap excepció, deixen que siguin els jutges els qui els posin el llistó de la dignitat.

El qual puja o baixa en funció de qui el toca: si és dels propis o dels col·legues de poder, el posen el més alt possible, fiant la indecisió actual a futurs tan llunyans com que la legislatura serà un oblit a la desmemòria quan es resolguin alguns casos judicials. Si és dels altres, demanaven immediates responsabilitats i dimissions: demanaven, perquè ara ja ni això. No fos cosa... Amb el cas recent de la funerària de Palma i amb la fi de les investigacions sobre el patrimoni de Jaume Matas, els del mateix partit ho limiten tot a l'assumpte judicial i la resta hi passa de puntetes. Que llunyans aquells temps en què davant d'un escàndol de presumpta corrupció tots els partits d'esquerra s'ofenien en nom de tots els ciutadans. Ara, a mirar cap a una altra banda; no debades, ningú no pot estar segur quina serà la pròxima peça.

No passa res ni passarà. S'aferren al fet que són els jutges els qui han de determinar el grau de culpabilitat, volent fer veure que no entenen que una cosa és la porcavergonyia il·legal i l'altra la que retrata la falta d'ètica, la qual a moltes d'altres regions del país, i a d'altres països, basta per dimitir. Quina enveja. Però aquí, a base de sumar i sumar casos i casos ja no hi ha cap partit, ni un, que aixequi la veu. Llavors se queixen que creixi aquella percepció que tots són iguals. Les persones no, però i els partits? Ara caldria dir que no, que no tots són iguals. Per ventura no, però actuen de forma tan semblant, que costa dir-ho, cada vegada costa més.