Codis de barres

La caixera, de nom Sharon Buchanan, diu que estava tota nirviosa perquè no acabava de creure que allò funcionaria i, a més, estava envoltada de gent que feia fotos, premsa local inclosa. Per la seva banda, l'enginyer, de nom George J. Laurer, tot orgullós, va manifestar que era un sistema barat, necessari i fiable. Per una vegada mai, l'objectiu dels treballs, que es van perllongar durant més de quatre anys, era justament aconseguir un sistema informàtic que simplifiqués fer els comptes de sortida en els supermercats, com també facilitar la gestió de l'inventari.

Però com passa gairebé sempre, els treballs de Laurer i del seu equip no havien començat del no-res, atès que havien recollit els intents i fracassos de pioners que els havien precedit, des que el 1932 un professor de la Universitat de Harvard havia començat a pensar en un sistema de targes perforades amb el mateix objectiu que el dels codis de barres i, de fet, aquests apareixen inspirats en els punts i les ratlles del codi Morse convertits en línies primes i gruixades, vers els anys 50, tot i que la tecnologia del moment no feia viable el sistema.

Avui, el de les caixes dels supermercats continua sent un dels usos més importants dels codis de barres, però la cosa ha anat molt més enllà, fins al punt que algú que els deu haver comptat, diu que cada dia s'escanegen devers deu mil milions de codis de barres. I és que de codis de barres n'hi ha pertot: queviures, llibres, diaris, revistes, medecines, entrades a espectacles, targes d'embarcament per als avions, exàmens, declaracions de renda i un llarg, molt llarg etcètera. La tecnologia ha anat evolucionant així, per exemple, els codis de les declaracions de renda no són pròpiament codis de barres, són niguls de punts, o codis 2D que permeten emmagatzemar molta més informació.

Un dels darrers crits, per exemple, són els anomenats QR-codes, codis 2D impresos en documents que, convenientment escanejats -per exemple amb la màquina de retratar d'un mòbil- duen a un enllaç d'Internet on es pot veure un vídeo o altre tipus d'informació complementària sobre el document. Tanmateix, tot i aquestes modernitats i evolucions, ja fa estona que ha aparegut la tecnologia que diuen que està destinada a fer desaparèixer la dels codis de barres, es tracta de la RFID, la identificació per radiofreqüència, unes targes que duen un xip incorporat i que emeten senyals de ràdio amb les dades d'identificació del producte que la du.

Cadenes de supermercats i algunes dependències del govern americà exigeixen als seus proveïdors que els productes vagin identificats amb aquesta tecnologia, que permeten fer un seguiment i localització a l'instant de qualsevol producte, però de moment sembla que la cosa no va gaire bé, atès que el cost de les targes RFID és unes deu vegades superior al del codis de barres. Per altra banda, encara ressona la forta polèmica que va generar la idea d'incorporar RFID als passaports americans, pel que tenien d'intrusiu i de perill, ja que alguns experts en seguretat varen poder demostrar que els senyals de ràdio emesos pel passaport podien ser emprats per activar explosius i així poder atemptar selectivament contra els portadors d'aquesta casta de passaports.

Per la seva banda, la Unió Europea acaba de fer públics ambiciosos plans de recerca i desplegament d'una "Internet de coses", formada per tota mena de productes identificats i connectats a la xarxa gràcies a la tecnologia RFID, una Internet de coses que ens permetria, per exemple, saber les variacions de temperatura d'un pot de gelat des que va sortir de la fàbrica fins que arriba a casa nostra i fineses semblants. En qualsevol cas, això de la RFID no deixa de ser una senya de maduresa de la tecnologia que està cridada a substituir la del codi de barres, a la qual amb els seus 35 anys acabats de fer, sembla que encara li queda molt per córrer.