Espanya, consagrada al Sagrat Cor per Rouco Varela

No sé si vaig ser consagrat o no al Sagrat Cor per Rouco Varela, al Cerro de los Àngeles, terme municipal de Getafe. Vull dir que ignor si Rouco Varela té potestats, davant Déu o davant dels homes, per incloure tot el cens de l'Estat en ofrena a l'Altíssim, sense haver obtengut abans la conformitat de cada parroquià. No és menester dir que servidor no vaig ser consultat per incloure'm en el paquet que fou consagrat al Sagrat Cor per la màxima autoritat catòlica d'Espanya, que aquest cap de setmana ha renovat la consagració duta a terme el 1919, amb motiu de la inauguració del monument del Cerro de los Àngeles per part d'Alfons XIII. En tot cas, l'acte de Rouco manifesta un sentiment de possessió dels territoris i les ànimes de l'Estat que per ventura ens podria semblar abusiu. Però és, en tot cas, revelador. Per com estam acostumats a determinats cerimonials, de vegades se'ns n'escapa el sentit.

Qui oficia una consagració global d'Espanya ho pot fer tan sols a partir de la patrimonialització d'allò que consagra. Difícilment imaginaríem Rouco -bé, aquest home és capaç de tot- consagrant Trinidad i Tobago o Somàlia al Sagrat Cor. L'ecumenisme, en la seva accepció d'universalitat, no ha arribat tan lluny. Ara per ara, Rouco aboca el seu interès en una Espanya que, a més, vol diferent. Per ara, sembla que aconsegueix tan sols un cert aire de fanatisme addicional en els integristes catòlics. Això no vol dir ni que siguin pocs ni que puguem obviar la seva força, la seva obscura influència. En qualsevol cas, la cerimònia al Cerro de los Àngeles revela, als que encara no ho tenien ben clar, que la jerarquia catòlica, tot i tenint adesiara bones paraules per a la resta de les confessions, continua considerant Espanya un país catòlic i que, per tant, no es resigna a l'expansió de la llibertat religiosa i molt manco encara al laïcisme.

Vade retro, el laïcisme. En l'homilia al Cerro de los Àngeles, Rouco vincula la reconciliació, la solidaritat, la justícia, la concòrdia i la pau al missatge de Crist, i es pregunta si, ignorant-lo, es poden assolir aquests béns, de la necessitat imperiosa dels quals ens és presentat com a dramàtic exemple l'assassinat a mans d'ETA d'un servidor de la seguretat. Rouco viu l'espanyolitat indissolublement adscrita al catolicisme. Defineix Espanya com "una nació marcada en el més profund de la seva ànima i del seu ésser històric per la professió de la fe catòlica", de manera que en pregar a l'Esperit que ens "enrobusteixi en el profund del nostre ésser", pretén comprometre'l amb una idea d'Espanya que o és catòlica o no és. No val invocar, displicentment, l'olor de naftalina dels vells fantasmes que tan sovint Rouco treu dels armaris de la història. No confieu massa en la modernitat d'una Espanya democràtica i tal, perquè l'integrisme acaba tenint una influència molt superior a la que li correspondria pel sistema democràtic d'amidament.