Crisi del parlamentarisme?

La democràcia ha estat considerada el menys imperfecte dels sistemes polítics vigents, precisament perquè és dels pocs que manté el deure de sostenir els drets de l'home. Tanmateix, aquest model democràtic torna a manifestar-se com un sistema fràgil quan apareixen turbulències que qüestionen el benestar i les rutines del capitalisme salvatge. La democràcia liberal té, com sabem, els seus límits, perquè no deixa de ser el resultat de les urgències del mercat liberal més salvatge. En arribar el mal temps, les crisis econòmiques cícliques, hom tendeix a qüestionar profundament la classe política, les institucions i les incorreccions que se produeixen a l'interior de les mecàniques del poder polític.

Quan els equilibris econòmics trontollen els poders fàctics elegeixen de forma instintiva les seves víctimes i en culpabilitzen de tot plegat, els dirigents polítics. Aquest afebliment de l'arquitectura democràtica està afectant, en aquest començament del segle XXI, estructures tan sòlides com la democràcia britànica i d'altres considerades com a paradigma de les democràcies occidentals. Allò que està passant amb la classe política actual no és nou, sinó més aviat una repetició d'alguna de les síndromes més malaltisses que es produïren, durant els anys vint, en el món civilitzat. La història ens recorda els resultats d'aquella desafecció i de l'esfondrament del parlamentarisme durant la dècada dels vint, amb l'ascens dels populismes i els totalitarismes líquids, impulsats pels poders invisibles.

El món torna a manifestar-se malalt, els símptomes potser són greus i ben aviat podríem entrar en una etapa apocalíptica en la qual l'ordre tradicional perdria el seu sentit i passaria a mans del caos més alarmant. La desafecció de la política no és un fet casual ni accidental. És una de les conseqüències de l'escala de valors que hem elaborat entre tots, instal·lats en la crítica superficial i acomodats en un benestar fràgil. La inseguritat que ha provocat un sistema construït sense fonaments havia de generar, obligatòriament, personalitats infantils, immadures i dependents; homes i dones que han encaminat la seva vida en el consum i no s'han preocupat de cultivar alternatives. La pandèmia real que està afectant la humanitat és aquella que està afectant el punt del desequilibri personal, aquell que està fulminant la capacitat d'elaborar recursos que emanen de l'interior de cadascú.

Quan convergeixen tants elements negatius i perversos es fa difícil imaginar alternatives. Potser des del món polític valdria la pena tenir la capacitat de sorprendre la ciutadania i optar definitivament per abandonar aquest model de fer política, impropi del segle XXI, i recrear-ne un de nou, de paradigma polític. Un model en el qual el polític professional recobri la dignitat i la personalitat que està perdent sistemàticament, per ventura sense adonar-se.