Per la camiseta

Durant els segons -lents- que va trigar la pilota a impactar contra la xarxa de la porteria, el capità del Barça va seguir-ne la trajectòria amb els ulls, sense moure's, a l'expectativa -cosa perfectament normal. El que ja no va ser tan normal és que, després que la pilota entrés, Puyol continuàs quiet durant quatre o cinc segons més. La reacció natural -i més en un jugador com ell, guerrer i temperamental, un triomfador instintiu- hauria estat arrencar a córrer immediatament, exaltar-se, perseguir el geni argentí per abraçar-s'hi i felicitar-lo. En comptes d'això, però, Puyol va quedar paralitzat, estupefacte, es va posar les mans al cap, es va acotar cap endavant i es va tapar la cara. ¿Per què? Perquè no se'n podia avenir.

Fins aquell moment, ni ell ni els seus companys no es cregueren que podien guanyar la final. Més ben dit, no els resultava concebible que poguessin acabar aconseguint tot el que comportava guanyar-la: no només completar el triplet i rubricar una temporada excepcional, sinó sobretot convertir oficialment el Barça en un dels clubs més grans del món -no només per prestigi i potència simbòlica, sinó ja també per palmarès. El de dimecres no va ser, ni de bon tros, un dels millors partits dels blaugranes aquesta temporada. Els jugadors començaren adormits i nerviosos i, quan passaren a controlar el joc, no tengueren ni la fam de gol ni el virtuosisme letal que els permeté humiliar el Madrid al Bernabéu o esclafar sense esforç el Bilbao a la final de Copa. I, així i tot, guanyaren sense patir gaire i del tot merescudament, desarmant totes les estratègies dels anglesos i arrugant-los tant el caràcter que molts minuts abans del xiulet final ja s'havien rendit. ¿Com s'explica?

Tenc una hipòtesi. El Barça va guanyar dimecres per la mateixa raó que, anys abans, tantes vegades havia perdut: per la camiseta. Abans, posem fins a les darreries dels 80, quan la història del club era bàsicament un cúmul d'urgències no resoltes, injustícies i mala sort, el Barça feia la impressió que podia perdre contra qualsevol equip, sempre sortia al camp mig acoquinat, una fatalitat de víctima perpètua l'estigmatitzava. Si havia d'enfrontar-se a alguns dels equips més grans -diguem un Milan, un Liverpool o un Madrid-, semblava que només un miracle o un suplement d'esforç i brillantor li podien donar la victòria.

Avui, això ja no només no és així, sinó que és a l'inrevés. L'equip que dimecres va sortir acoquinat al camp va ser el Manchester, ple de jugadors valents i talentosos als quals, tanmateix, se'ls notava la por al cos per haver d'enfrontar-se a un equip tan prodigiós, tan consistent i perfecte. Han estat molts anys plens d'afanys frustrats, però aquesta tercera copa d'Europa confirma definitivament que l'estigma victimista del Barça ha estat substituït per una aura d'orgull i audàcia. Eufòrics, alguns catalanistes veuen en aquesta transformació esportiva un preludi d'una transformació sociopolítica del país. Si, abans, el Barça era covard i estava avesat a la derrota, i avui en canvi és valent i naturalment campió, Catalunya també pot deixar de ser submisa, diuen. No sé si l'encerten. El que sí que sé és que els països, com els individus o els equips de futbol, en bona mesura són com es proposen ser.