Al número de juny de Le Monde Diplomatique, el seu director, Serge Halimi, publica una reflexió sobre les eleccions que s'han de celebrar diumenge que ve i que descriu com un simulacre (Simulacre européen). Se serveix de Vaclav Havel. Imaginau, escriu l'expresident txec, una elecció en què els resultats són àmpliament coneguts d'antuvi i a la qual es presenta tot un seguit de candidats d'incompetència notòria.
Qualsevol escrutini presumptament democràtic organitzat d'aquesta manera no deixaria de ser qualificat de farsa. Bé, Havel es referia al Consell dels drets de l'home de les Nacions Unides i, tanmateix, podria fer pensar en el Parlament Europeu.
D'ençà de les primeres eleccions de diputats europeus el 1979, la taxa d'abstenció ha crescut d'un 30% a més d'un 50% al conjunt de l'Europa que vota. Els poders del Parlament també han crescut i el seu camp d'acció abasta ja 495 milions de persones (enfront dels 184 milions de fa trenta anys). Aquests dies ens parlen d'Europa; més ben dit, a Espanya ens parlen de qüestions de política interna (però la cosa no deu diferir gaire a la resta d'estats de la Unió) i, a més, el bipartidisme rampant ho fa en clau de picabaralles mitineres que poden resultar insuportables.
Europa pesa molt poc com a marc de pertinença. Més enllà d'alguns europeistes de pedra picada, a qui pot importar una comunitat continental políticament inexistent en el sentiment dels ciutadans dels 27 estats?
Esperar que aquests vint-i-set escrutinis facin néixer una identitat europea semblaria com somiar la lluna. Però hom ja ha anat a la Lluna i, en canvi, aquesta pàtria europea només ha quedat en la ment de pocs personatges com Robert Schuman i Nicolau M. Rubió, que contraposava a la idea d'una Europa bàrbara, d'arrel visigòtica o nòrdica, la feta del llevat de Roma i la "mediterraneïtat": la del dret com a garantia de llibertat; oberta, democràtica i culta i mai no entesa "com una unitat dirigida pels uns contra els altres" (La pàtria llatina, 2006). Que suri entre els electors un sentiment d'inutilitat relativa no ha de semblar estrany.
Una impressió que els governants no han fet gran cosa per esbandir. Es vota un parlament que no tria cap govern. Que es dedica a qüestions reglamentistes, la importància de les quals ara no discutiré, però que es veu com una pesada màquina burocràtica. Les grans decisions de fons, emperò, les prenen els governs dels estats membres al Consell de Ministres. Veient l'incombustible Javier Solana, la conxorxa d'estats que va elegir el president Durao Barroso o els nombrosos comissaris, qui no pensa en una mena de casta privilegiada? Doncs, a veure: per què no és el Parlament qui elegeix el president de la Comissió? Per quins set sous a les eleccions europees no hi ha d'haver candidatures europees amb tot el territori europeu com a àmbit de les seues propostes?
Per què a França s'han esbocinat les circumscripcions electorals (i en tenen vuit) per afavorir els grans partits, i a Espanya hi ha d'haver una circumscripció única, amb la mateixa finalitat? Dimecres a vespre Berlusconi clapava entre el rei i el president d'Espanya a la llotja de l'estadi de Roma. Les relacions, "excel·lents", entre aquests mandataris (i amb el napoleònic Sarkozy), permeten a Espanya ocupar plaça de convidada al G-20, mentre un cartell electoral del PSOE ens mostra el seu rostre del Cavaliere entre els enemics a batre per part de "l'esquerra". I açò no és tot.
Les forces polítiques del bipartidisme en el gran Mercat Comú ens parlen ara de l'Europa Social (protecció, seguretat, feina, llibertat, humanisme, democràcia, justícia...), però no diuen les vegades que han votat junts qüestions de fiscalitat, afers econòmics i monetaris, d'ocupació, de comerç, de drets humans. No es recorden -i són només dos exemples entre més- de la Directiva Bolkenstein, la de les empreses circulant lliurement i en canvi els drets laborals no, ni de la Directiva del Retorn (anomenada "de la Vergonya"), contra la immigració "sense papers".
