Josefina Salord i Josep M. Quintana han estat cridats al si de la Reial Acadèmia de Bones Lletres com a membres corresponents de l'illa de Menorca. La novetat no pot ser més excel·lida. Ho és per a la perspectiva insular, no cal dir-ho, però també per a l'àrea lingüística abraçada com a unitat que traspassa fronteres administratives i autonòmiques. L'alta corporació rep dues figures en majúscules que tenen confegides sengles biografies meritíssimes de la història cultural dels nostres dies. Però, notau ara el matís que hi faig: una i altre hi actuaran, en efecte, amb la funció d'acadèmics corresponents. Vull dir que, a títol personal i pel que fa a l'obra intel·lectual, tots dos romandran culturalment arrelats a Menorca com fins ara, presentant una comoditat d'acció positiva. Mirat el fet, idò, des d'una altra perspectiva, cal entendre que és l'Acadèmia la que aspira a fer-se present dins l'illa, i no només l'illa la que es fa present dins l'egrègia l'entitat -que també! Per mi, el detall comporta una subtilesa gens banal. Miraré de descabdellar-vos-ho.

Les relacions d'accent menorquí de l'Acadèmia catalana acumula dins els seus annals dues notícies d'ingressos anteriors que, tot i el valor conspicu que han suposat, mantenen una característica comuna que els fa més, diguem-ne, ordinaris -gosaria dir més endògens-, que no pas els ingressos de Josefina Salord i de Josep M. Quintana. Dels dos antecedents que al·ludesc, el primer es produí en una hora remota, mentre que el segon és ben bé d'ara mateix. Us estic esmentant els noms dels maonesos Cosme Parpal i Marquès (investit acadèmic l'any 1913) i el de Carles Carreras Verdaguer, que hi ha estat rebut no fa encara un any, el 5 de juny de 2008. Idò bé: encara que sempre caldrà assegurar que els acadèmics d'ara i els d'abans, o els numeraris i els corresponents, són uns perfils purs que han aportat saber i prestigi intel·lectual a la cultura catalana, hi ha un matís que vull emfatitzar ara.

Per al cas remot de Parpal i el més modern de Carreras, hi són convidats per les aportacions que han fet, o encara fan, a la cultura de Catalunya -més encara: des de Barcelona estant i com a individus residents i incardinats allí. La correlació s'hi dóna, per tant, de manera directa i recíproca, amb una permeabilitat natural i lògica. En canvi, Josefina Salord i Josep M. Quintana hi són acollits per tot el que, respectivament, aporten a Menorca, amb residència permanent a l'illa i bastint cultura, en primer lloc, d'accent menorquí explícit. Ja sé que la cultura catalana, si vol ser entesa correctament i científica, no l'hem de sotmetre a limitacions administratives constitucionals, ni als avatars d'evolució cap a l'Estat espanyol únic dins del qual recau. Però sí que hem de reconèixer que determinat discurs historiogràfic ha resultat d'efectes mutilants, terriblement empobridors i diluents. I açò fins a extrems de fer veure que la cultura de Menorca era menorquina, però no pas catalana.

En aquest context, no cal dir-ho, treballar la incorporació homogènia (de permeabilitat multilateral) de la cultura catalana a Menorca i la menorquina a Catalunya (inclosos la resta de territoris lingüístics) haurà resultat un dels més ímprobes i titànics esforços de la nostra generació actual. Hi ha encara un llarg tram a recórrer, però hem començat a col·lectar bons fruits en saó. Per mi, és en el marc actual de redreçament a mans plenes que podem explicar l'obertura de portes que practiquen corporacions acadèmiques del màxim renom. Em sent cofoi i optimista, perquè m'adon que la cultura catalana cada dia es fa més interterritorial. I que la seva universalitat ja no es resumeix a conrear-la des del melic i per al melic de Barcelona. Josefina Salord i Josep M. Quintana ho demostren. Són dos menorquins -a Menorca- de bones lletres catalanes.