Fa poc el president Pujol i Quim Monzó se les varen tenir a unes converses públiques a Barcelona sobre el futur del català i de la cultura catalana. Quim Monzó era pessimista i venia a dir que la cosa pintava molt malament, que el català perdia terreny, que la gent llegia molt poc en català, en tot cas, encara menys que en espanyol, que se’l feia servir de cada vegada menys a la vida quotidiana i pública, i que, fins i tot quan es parla, es parla malament, amb una mena de llengua calcada de l’espanyol des de les expressions més cultes a les més col·loquials. Afegia que fins i tot, la gent flastomava predominantment en espanyol, i il·lustrava la seva asserció amb la paraula “fotre”, completament en desús davant de l’expressió equivalent espanyola.
El president Pujol, jo encara li dic president i no expresident, li retreia a Quim Monzó el seu pessimisme, i sostenia que la situació no era tan negra com la presentava l’escriptor, i que, ans al contrari, d’ençà del final de la dictadura la cosa ha millorat moltíssim, fins i tot als darrers anys que vivim, ara mateix. No es varen posar d’acord, òbviament, i el que va quedar d’aquella taula redona pública va ser justament la polèmica i res més. Una llegenda urbana que corr conta que a la primera vegada que es varen trobar aquests dos personatges, el president va quedar una mica astorat amb el tic nerviós que exhibeix Monzó, sobretot en públic.
Al president, que també pateix del mateix, encara que d’una manera més benigna, ja l’havien advertit que l’autor era un home molt de la broma, però del desajustament dels seus gests facials, i durant una estona va arribar a pensar que Monzó se’n fotia d’ell, i que s’estava passant moltíssim. Finalment, es va aclarir la situació i la cosa va anar raonablement bé. Com totes les anomenades llegendes urbanes supòs que aquesta és tan genuïnament falsa com qualsevol altra. A mi em sembla que en aquesta qüestió, i pel que fa referència a Catalunya, Mallorca i Menorca, el president té raó. La cosa potser ha millorat, llevat d’Eivissa i el País Valencià. A aquests dos darrers territoris la situació és dramàtica i no és exagerat dir que potser el català està en fase terminal.
No obstant això, crec que la situació es podria veure d’una altra manera. De què serien símptomes la ofensiva furiosa contra el català del PP a Catalunya, al País Valencià i a les Illes? ¿De què serien símptomes la proliferació de llibrets i catecismes “històrics” per part d’“historiadors i historiadores” aficionats, ideòlegs de la unitat d’Espanya, de l’“ésser etern d’Espanya”, que es remunta a la geologia o si més no a Atapuerca? ¿De què serien símptomes les escissions de facto en els partits de dretes, la proliferació de “ciutadans”, Rosas Díez, per no esmentar Delgadismes, Rosaestarismes, el nadalisme i altres meravelles cientificopolítiques? Jo crec que són símptomes d’histèria espanyolista, que traspuen una por real a una realitat que els comença a anar malament. Per mi són símptomes que la botella està justament mig plena. I encara l’hem d’omplir fins que vessi.
