"El grupo Matutes devolvió 3,5 millones cobrados de más por unas expropiaciones". I gens ni mica sorprès, més que res perquè coneixent el sant es poden endevinar els miracles, m’he posat a llegir la novetat. Primer ho he fet d’una estirada, a la ràpida, zzimm! Després, ben convençut que tot lligava a bastament, cap engranatge mesclava, surava per la pàgina una pudor així com de mescla de ruda i femta de moix, que m’he tornat a passar l’escrit per la garrova detingudament, a poc a poquet, amb punts i amb bones, això sí però, distanciant el paper el màxim que em donava la llargària dels braços, saben el que vull dir? És que resulta que devers 600 milions de les antigues pessetes poden arribar a fer una pudorassa.

He entès que, els anys que el PP presidit pel pocavergonya Jaume Matas comandaven molt, quasi tot, o sense quasi, el Govern balear va expropiar terrenys per fer a la veïna illa d’Eivissa dues de les autovies més inútils, absurdes, esperpèntiques i cares jamai projectades. I per dur a bon termini tal monumental disbarat (que he pogut tocar amb les gemes dels dits de la mirada ferida), hagueren d’expropiar terrenys amb suficiència abundant. El problema rau en el fet que, a l’hora de pagar les expropiacions en qüestió, resultà "casualment" que una bona escapció d’aquest sol era propietat de Fiesta Hotels, de la família d’Abel Matutes Torres, exministre d’Aznar, excomissionat europeu d’un fotimer de funcions, papà d’Estela, l’exconsellera d’obres del Consell d’Eivissa, i actualment fins i tot exmilitant del PP, que ja són ganes de gastar a raig i roll la e i la ics.

La "casualitat", ja dic, va voler que poc temps abans de l’expropiació d’aquests terrenys, les empreses de don Abel, il·luminats segurament per l’Esperit Sant en forma d’informació de just i necessari privilegi, els havien comprat a preu de patató rústic. El Govern Matas no ho dubtà ni per un instant i considerà que es tractava de sòl urbà. Pagà religiosament el preu de taxació que es tragueren de l’entrecuix i aquí pau i després glòria multimilionària. Ara resulta que qualcú s’equivocà. Pagaren a 91 euros el metre quadrat com a urbà, quan en realitat era rústic i sols s’havia de pagar a 9 euros el metre quadrat, segons llegesc. I ells, tots compungits, talment aquell al·lot que el troben in fraganti amb els dits dins el pot de la mel, ara al·leguen que va ser l’Administració la que s’equivocà, els seus tècnics, de cap manera els polítics, ca, on me veniu ara! I rup a rup, han tornat els doblerons cobrats indegudament, percebuts per la cara com si diguéssim.

I a més de recordar la pífia, la barra de l’aprofitament de terres residuals per fer muntanyoles gratuïtes al seus camps de golf, que ja va sonar en premsa el seu dia, m’ha vengut a la memòria la feta d’un hotel construït (el buc) a la Platja d’en Bossa, tot enfilant les pistes de l’aeroport d’Eivissa, que va ser enderrocat davant l’evidència que era un vertader perill per a l’enlairament i l’aterratge dels avions, contravenia tota normativa de seguretat haguda i per haver. Era a principis dels anys 70 del segle passat. Les empreses Matutes s’embutxacaren un bon grapat de milions en concepte d’indemnització pels perjudicis que els havien causat, pobrissons. La culpa la varen encolomar a un tècnic (els tècnics, sempre els punyemes de tècnics) que havia signat, concedit el permís per fer l’obra, que va ser jutjat i empresonat un temps, crec recordar. I que mai més en la vida tindria fred de peus, es comentava aleshores a les tavernes del port de Vila, amb sornegueria continguda. No eren temps per a gaire xerrameques, aquells, encara.