Un no sap si Nadal ha perdut les poques oportunitats de conformar i confirmar l’autoritat que se suposa a un president de partit o si, simplement, ha desaparegut l’estranya conjunció d’interessos que li donà més vots que els nadalistes compromesos.

El problema, que no es resol amb la desaparició de Nadal, és que després de Munar només s’han consensuat noms i per una surrealista conxorxa entre rivals; tots a l’espera que no arrelàs l’autoritat del president perquè, en el seu dia a dia, aconseguís allunyar la mare que freudianament tots necessiten matar. Al final, sembla demostrat que l’única autoritas, a més de potestas, és la de la costitxera i la resta, com a molt, poden aspirar a fer-li d’escolà.

En psicologia es parla de la mare castradora com del personatge que no només no ensenya els fills a volar sinó que procura, amb tota casta de recursos, que ni ho intentin. També és cert que no sempre són les mares les culpables de la inutilitat social dels fills. Allà on no n’hi ha, no n’hi cerquis –diuen els nostres vells. Tal vegada hauran de ser els néts els qui, desacomplexats, surtin de l’embull.