En una entrevista a Televisió de Mallorca, despús-ahir, el portaveu d’UM al Consell i dirigent del partit, Miquel Àngel Flaquer, degué deixar estupefacta l’audiència. És insòlit que un polític en actiu parli amb tanta franquesa, valentia i capacitat d’autocrítica. En síntesi, Flaquer digué que el seu partit passa per una situació terriblement dolenta. Segons el dirigent d’UM, ell i els seus companys de la direcció s’han equivocat greument perquè "no hem sabut ni aprofitar, ni tan sols mantenir, el patrimoni que ens va deixar l’anterior executiva". Sense pèls a la llengua, va reconèixer que "ho estam fent molt malament", amb la conseqüència que "estam perdent vots a xorro cada dia".
La situació interna d’UM és si més no complicada i, a la vista del que publiquen els diaris, pràcticament cada dia hi ha moviments que basculen aliances sense parar. Ara, segons allò publicat, el darrer moviment tàctic és que Miquel Nadal es vol aproximar a Maria Antònia Munar, per així, es dedueix, avortar la pretesa operació que en contra seu s’hauria estat forjant amb la intenció, o bé de fer-lo dimitir, o que es plegàs a canviar l’estratègia de relació amb els socis de Pacte.
Més enllà de la lluita interna, el que té rellevància és que el renou que provoquen aquests moviments afecten de precís tot el Pacte. Més encara si es coneix que tant Eivissa pel Canvi com el Bloc per Mallorca passen per moments de, com a mínim, incertesa de futur, respecte a si es podran reeditar o no. Si totes les formacions petites del Pacte estan, i hi estan, nervioses, tenses i en ebullició interna, el resultat no pot ser bo mai. Ni per a cada una ni per a totes en general.
Flaquer deia que "estam perdent vots a xorro cada dia". Es referia al seu partit. Però és pertinent imaginar que el Pacte en el seu conjunt també està afectat no sé si d’una derrama de suports a xorro, però sí almanco d’un perill més que evident. En efecte, tal com ja va passar entre 1999 i 2003, el renou de desavinences internes entre socis i alhora a l’interior d’alguns dels membres és quelcom d’un potencial letal absolut. I no sembla que els polítics dirigents de cada formació en siguin conscients.
Sovint es va analitzar aquí, entre 1999 i 2003, que bastaria una lleugera baixada de vots d’alguns dels socis per perdre el poder, perquè si un de sol en pujàs, no ho podria fer amb suficient magnitud per eixugar l’erosió dels altres. Així va passar. Ara estan en una situació perillosament semblant. Si els petits no s’asserenen, rebran a les urnes. Poc o molt, el resultat seria el mateix.
Perquè si el PSOE el 2011 augmenta –després del 7 de juny podrem fer-nos una idea sobre el seu potencial futur– no ho podrà fer mai amb suficient força per compensar la possible baixada dels seus socis. Entre el Bloc i UM tenen ara mateix set escons al Parlament, més els dos d’Eivissa pel Canvi i un del PSM-Verds de Menorca. La diferència amb l’adversari és d’un sol escó.
Una simple davallada de vot dels dos primers –i donant per fet que la coalició eivissenca es mantengui; i la menorquina igual, que aquesta no pareix passar per cap problema: ja se sap, a Menorca l’esquerra és un altra cosa– implicaria que alguns del set escons per Mallorca se n’anassin als dos grans. Amb un que acabàs al PP tot s’hauria acabat, per al Pacte. Una possibilitat que a hores d’ara es veu, com a mínim, del tot factible.
