Poc em podia imaginar dissabte passat, quan escrivia una petita crònica d’urgència del que havia vist a Ciutat de Mèxic amb relació a les primeres 24 hores de l’alarma provocada per la grip nova, que avui, vuit dies després, estaria més o menys tancat a ca meva, com a mesura de prudència, per si un cas era portador del virus responsable d’aquesta epidèmia, que du camí de convertir-se en una pandèmia.

De fet, la crònica de la setmana passada acabava just en el moment en què em disposava a partir cap a l’aeroport per agafar l’avió de tornada. Tot i que les informacions que ens havien donat a l’hotel asseguraven la normalitat, la veritat és que el dubte planava a l’ambient, no debades encara no sabíem si, finalment, el vol del col·lega que intentava venir des de París hauria sortit o no, atès que la companyia no trobava tripulacions.

Així que ràpidament varem anar a facturar i allà ens varen assegurar que tot aniria com estava previst i que, fins i tot, el nostre avió sortiria puntualment. Això sí, les mascaretes anticontagi abundaven, especialment entre el personal que atenia els viatgers. Abans d’anar a passar el control de seguretat ens assabentàrem que, finalment, el col·lega ha pogut partir de París.

En el control ens donaren uns formularis en els quals havíem de declarar si patíem una llarga sèrie de símptomes, associats tots a una grip vulgar, vull dir més de 39 de febre, mal de cap, dolor muscular, picor als ulls, etcètera, fins a set, crec recordar, amb la recomanació final que, si els tenies tots, no viatjassis. La veritat és que jo hi vaig posar molta més atenció en emplenar-lo que els agents de seguretat en examinar-lo.

En el moment d’entrar a l’avió no va resultar gaire encoratjador veure com tota la tripulació ens rebia amb mascaretes i guants. No em vaig poder estar de demanar si eren ells els estugosos o havien rebut instruccions de l’empresa i em confirmaren la segona de les opcions. En arribar a Madrid ens informaren que no podíem sortir de l’avió fins que arribés personal sanitari d’AENA que, per mor de la situació d’alarma, havia de fer un control.

Es tractava del primer avió que aterrava després que hagués saltat l’alarma i el control va consistir només a emplenar un full amb les dades de localització durant els deu dies posteriors a l’arribada, el seient que havíem ocupat, instruccions per anar immediatament al metge en cas de notar qualsevol símptoma i res més. Ens deixaren sortir, sense més ni pus, la qual cosa no deixa de ser un indici de la confusió que imperava, atès que ningú no ens va dir, per exemple, que era millor quedar a casa i no prodigar-se gaire en llocs públics, com van fer dies després. A partir d’aquí vaig evitar qualsevol casta de proximitat amb ningú.

Per altra banda, l’article de diumenge passat va ser la causa d’haver estat entrevistat per diversos mitjans de comunicació sobre la meva experiència, la qual cosa –sigui dit de passada– m’ha fet objecte de les bromes de molts amics, coneguts i saludats, però almanco em va permetre advertir tothom i amb escreix que acabava de tornar de Mèxic.

Dimarts em vaig incorporar al meu despatx de Barcelona amb una mascareta a mà i, excepte algunes bromes previsibles, tot va ser normal. Però, per a la meva sorpresa, aquell mateix vespre el responsable de recursos humans em va fer saber que, d’acord amb les instruccions de Sanitat, era millor que fins passats els deu dies de rigor fes teletreball, és a dir, que no anàs físicament al despatx.

I aquí em tenen, esperant que passin els dies fins poder assegurar que no m’he contagiat, ni puc contagiar, aquesta grip nova. La veritat és que no sóc ni a la franja de risc per edats, ni tampoc vaig tenir cap comportament de risc durant les 30 hores de la meva estada a Ciutat de Mèxic, vull dir que no vaig anar a llocs multitudinaris: transport públic, discoteques... i estic en contacte permanent amb les persones que em vaig reunir, per tal d’estar segur –com és així fins avui– que cap d’elles no té la malaltia.

Per ventura hauria estat millor per a tothom que aquesta "quarantena" més estricta hagués començat des del mateix moment en què vaig baixar de l’avió, però la confusió era molt gran i ben bé no arribàrem a ser conscients de l’abast de l’alarma. Si més no, jo ho tinc après per a una altra vegada que m’hi pugui trobar.