Periòdicament surten a la llum notícies de successos que, més enllà del seu interès intrínsec, pareix que tenen la missió de recordar a la gent (sobretot a la gent dels països dits del Primer Món) la precarietat del privilegi de què quotidianament gaudeixen –un privilegi que consisteix a poder menar una vida de salut personal i de pau social, de confortabilitat previsible i de sorpreses generalment domesticades, fet inèdit en la història de la humanitat, si descomptam les afortunades minories que, en certes èpoques passades, ja en pogueren (més o menys) disposar.
Si altres vegades ha estat un atemptat terrorista que ha provocat víctimes nombroses o una catàstrofe natural de magnitud considerable i efectes devastadors, ara és el torn d’una malaltia –la pandèmia de grip porcina o nova–, la qual amenaçadorament projecta la seva ombra inquietant sobre les nostres vides habitualment protegides i benestants.
Tot i que els experts i les autoritats corresponents han intentat per tots els mitjans que no s’escampessin l’alarmisme i el pànic, l’esclat i la propagació de la grip han suscitat escenes i situacions de significativa anormalitat: molts ciutadans han fet via cap a les farmàcies per adquirir les mascaretes de quiròfan que els salvaguardaran de l’atac del virus, les consultes dels metges i les sales d’urgències dels hospitals han rebut allaus de trucades i de visites de presumptes pacients que creien haver estat contagiats, en alguns països on s’han diagnosticat alguns casos de veres preocupants o mortals les escoles han tancat les portes i s’han suspès esdeveniments esportius, i fins i tot diuen que hi ha persones a qui la por o la paranoia els han duit a no voler tocar els botons dels ascensors, ni les aixetes dels lavabos dels bars i restaurants, ni els lloms dels llibres de les biblioteques públiques...
Naturalment, les reaccions alarmades o histèriques de tants ciutadans aprensius no necessàriament signifiquen que aquesta nova amenaça acabarà tenint uns efectes demolidors, d’infeccions greus i massives. El que sí que demostra és que tot allò que sovint donam per descomptat, que moltes vegades inconscientment gairebé consideram etern i immutable, en realitat no ho és tant: a les nostres vides tan ordenades, a la nostra raó tan sòlida i civilitzada, a la nostra seguretat sense a penes esquerdes, els basta un simple imprevist per trontollar, per revelar-se molt precàries.
La veritat és que no em sorprèn gens. Més aviat el contrari. El que em resulta sorprenent és que no siguin majoria les persones que vagin pel món estupefactes i agraïdes en veure que no tot salta pels aires o degenera cap al caos. Que una ciutat moderna, per exemple, sigui capaç cada dia de mantenir el seu ritme, de conservar el seu sentit i el seu ordre, té alguna cosa de miracle.
A la gent ens sol passar per alt, però, si un ho pensa bé, que un engranatge tan perfecte com el que constitueix i regeix una ciutat moderna no falli estructuralment cada setmana o fins i tot cada minut, constitueix un prodigi inigualable: que el trànsit sigui habitualment pacífic, que els semàfors regulin els carrers sense embogir ni espatllar-se, que la gent no s’insubordini i treballi quan cal i es diverteixi quan pertoca, que els diaris surtin puntualment al carrer cada dematí, que l’electricitat no peti, que els avions no caiguin, que el clavegueram no rebenti i ho empudegui tot... Comparat amb això, la multiplicació dels pans i els peixos és un joc de mans o una rialla.
Quan oficialment hagi passat aquest nou perill que ens assetja, podrem tornar a oblidar que som uns privilegiats. Mentrestant, però, no estaria malament valorar-ho una mica. I, potser, fins i tot estar-ne agraïts.
