La Decadència d'occident

Per Spengler, la història és un projecte de vida, bàsicament, a més de relat i avaluació. Per això l’autor es pensa ell mateix com un vaticinador, com un vident. La porta a la irracionalitat, aquell assalt a la raó de què parlava Lukacs, com a símptoma perillós de l’època, estava oberta. El problema no era aquella famosa frase de Spengler, la civilització occidental sempre ha estat salvada per un escamot de soldats. Segons com, com deia Adorno, es podria convenir que és veritat, i l’escàndol que provoca entre els intel·lectuals és en certa mida inútil, fins i tot hipòcrita. Una certa civilització occidental sempre ha rescatat Roma o Viena de les hordes asiàtiques.

I més recentment, Franco o Hitler (o Marai!) es pensaven ells mateixos com a paladins d’Occident davant les hordes roges i asiàtiques i jueves, els untermensch, els infrahumans. Però, amb tot, Occident, l’occident cristià, duia, per influència grega i romana i jueva, en si mateix, la possibilitat de la raó, la possibilitat de superar les limitacions, l’estretor, l’estupidesa i el dogmatisme. Això diferencia Occident de totes les altres civilitzacions, la possibilitat de transcendir-se, de superar-se, fins i tot, de posar-se en qüestió o fins i tot negar-se a si mateix mitjançant la raó. Això és el que ha salvat i salvarà sempre Occident. A Franco o Hitler sempre els ha pogut salvar, momentàniament, un escamot de soldats; a Occident sempre el salvarà la raó.