Passen els dies, les setmanes, els mesos, i es difuminen en el no res aquelles expectatives d’aprendre lliçons fonamentals de la crisi. Les persones a les quals afecta de manera més virulenta no sempre tenen la sensació de viure en una societat solidària: i la solidaritat era en la llista dels conceptes a redefinir en el paquet d’ensenyances que ens portava la crisi. De la crisi, en sortirem més forts, deien, perquè el sistema s’havia degradat i ara el reconduiríem severament. Havien fallat els seus mecanismes autoreguladors, però el sistema és sagrat. Demostració dels devots: quin altre, si no? És clar, dins d’aquest, cap altre.

Com serà el món, com serà la vida quan aquesta crisi es doni per superada? Quines lliçons haurem après, quins perills haurem detectat, quines conductes seran incloses en el codi penal? Ara per ara, mitja dotzena escassa de persones –si hi arriben– han estat conduïdes a presidi: sembla una reacció judicial i policial molt minsa atesa la dimensió de l’hecatombe. No hem vist que els grans centres on es pensen i s’executen els robatoris còsmics hagin estat intervenguts o sotmesos a vigilància estricta. No veurem que els beneficis de les grans estafes siguin localitzats i incautats per atenuar les xacres del capitalisme neo-con en els països més pobres, on s’estenen la fam i la inseguretat; i on, d’una revolada, la foscúria ha engolit el futur. S’hi vaticina un retrocés sagnant de la democràcia o de les possibilitats d’accedir-hi. Són paraules majors, són milions de vides humanes que la cobdícia dels rics ha condemnat a mort. A una mort lenta, sense reconeixement de l’heroïcitat oculta que l’acompanya.

En un pla més casolà –allò que solem dir: què podem fer nosaltres en la nostra quotidianitat?–, també hi havia esperances, bona voluntat, desig, fins i tot necessitat d’aprofitar l’estat de coses per fer una vida un poc més desembafada, de revalorar les petites coses, d’omplir-nos més de ser que no de tenir. I si tot plegat hagués estat un miratge provocat per la moda de l’autoajuda? No ho descartem. Aquestes coses es difonen en l’aire, i, com que són invisible, la seva aroma penetra fins a les calaixeres on guardam els llençols de lli dels avantpassats. Havíem d’aprendre a diferenciar entre problema i molèstia, necessitat i caprici, havíem de diferenciar ja per a sempre, sistemàticament, el substancial de l’accessori. Gastar menys per viure millor: era el moment d’encunyar aquesta divisa.

I? Servidor feia setmanes que ja no hi pensava, en tota aquesta melodia amb acords cumbaians. Avui no he pogut evitar cercar novament el cap de fil: un alegre i cridaner anunci radiofònic ofereix menjar per a cans servit a domicili. Una mica avergonyit, ho he comentat amb un conegut. Li ha semblat molt bé: són llocs de feina, publicitat, matèries primeres, activitat econòmica. El sistema, sempre el sistema: el mateix que legalitza places d’hotel il·legals, amb el pretext dels llocs de feina.