Amb el canvi d’estació, un recull esburbat per als jardins d’altri. Un lector del Diari de Balears em titlla de "folklòric ploramiques". Quin encert! A vegades hi ha gent que et copsa d’una manera fonamental. Plorador i amb la vista posada en ‘lo nostro’, que s’esbaldrega.
Una evolució brillantíssima la d’un servidor de vostès, qui, com un dels protohippies d’aquesta comunitat s’havia pensat tocar amb un dit al cel, rompent amb la societat, pardalejant amb la contracultura, i ara retorna al seu cau, com les ovelles als seus estadors, transformat amb un plorinyador enyoradís de la pagesia, activitat contaminant i reaccionària, per molt dipositària que sia dels tresors dels nostres avis.
Per conformar aquest lector, una glosa: "Un homo quan torna vell / tot d’una se’n dóna compte / sa perdiu li torna tonta / i pareix com un budell." ( La me va dir en Joan "Petrer", al fogueró de Sant Antoni d’enguany). Despistat, descontrolat i entristit, jo, folklòric ploramiques, armat de bona voluntat, després d’estudiar tres o quatre llibres d’autoajuda i 365 pensaments sobre la felicitat, vaig caure enfonsat en el "retruécano" d’Ortega y Gasset: "No sabemos lo que nos pasa y eso es, justamente, lo que nos pasa."
Després d’haver estat cristià batiat, jove d’acció catòlica, marxista, semi-situacionista, macrobiòtic, humanista-romàntic, postmodern-reaccionari, folklòric ploramiques, necessit canviar de vida radicalment: fer-me budista o ballador dervix o surfista o fer un màster de quiropràctica. Ho consult a un peix de plata (Lepisma saccharina) que viu, des de fa molts d’anys, dins un dels meus llibres. Està gras perquè té paper a voler per menjar. Assenyat, em fa veure: "Surfista? Hauràs d’anar a cercar les ones allà on són, t’esbraonaràs.
Dervix? Ca barret! Sempre has tengut tendència a marejar-te, pel vertigen de les orelles, no te convé. Fe’t budista, s’adiu més amb tu, és més d’estar assegut". Vaig provar de desar la meva taula, feta un desastre, però per no molestar el meu "gurú" ho vaig deixar anar (Albert Einstein: "Si una taula desordenada és reflex d’un cervell desordenat, què n’hauríem de pensar d’una taula buida?").
Ben mirat, la nissaga de folklòrics ploramiques mallorquins s’acaba. Deu ser pels crispies que ara es mengen? A Joan Llaneras, el ciclista de Porreres, amb la medalla d’or de les olimpíades penjada, li demanen: "Què té Mallorca per donar gent con Rafel Nadal, Rudy Fernández o vostè?" Resposta: "Apunti: una genètica perfecta, un alt nivell de vida, un clima adequat per practicar l’esport, un caràcter guanyador...". Podem enterrar la vessant ploramiquista de la mallorquinitat.
Parlant d’enterros. Hi ha hagut renou, mediàtic, per la proposta de traslladar les restes de Borges a l’Argentina, des del cementeri de Ginebra. A la seva làpida: "...and ne forhtedon nà", en anglès antic, significa "...i que ens tenguin por"; de l’altre costat, una cita noruega del XIII que encapçala el seu relat Ulrica: "Ell prengué l’espasa i la deixà, nua, entre tots dos"... Una gran parafernàlia d’escrits. En canvi, la de Joan Calví posa únicament: J.C. Pragmàtic, purità, res de tudar, ni temps, ni espai, ni laments: J.C. Relata E. González que Indro Montanelli contava que el millor epitafi li va escriure el seu rival, que hi volia el següent: "Aquí jeu Fortebraccio, qui secretament estimà Indro Montanelli. Tu que et passeges, perdona’l, perquè mai ha deixat d’avergonyir-se per això". Montanelli li respongué que volia ser enterrat just devora ell, amb una inscripció que posàs: "Mirau la làpida d’aquí devora".
M’agraden els jocs de paraules, el Bluff de paraules amb títol de Gesualdo Buffalino. Saben aquells acudits de... surt a l’escenari un i fa això o allò, endevina el títol de l’obra o de la pel·lícula? Bé, idò, en surt una amb una síndria, que li cau i es bada. Nom de l’actriu? "Síndria cau fort" (Cindy Crawford). Un altre. En surt un que du els pits molts bruts; nom de l’actor? "Bruts els pits tinc" (Bruce Springsteen).
Surt un nin i diu: "L’any que ve faré sisè"; nom de l’autor? "Estic fent quint" (Stephen King)... Idò això. Faig, també, col·lecció de titulars amb una lletres canviades. Los vascos comunicantes / Carretera i mantra / La revolución de las mesas / Veinte mil lenguas de viaje submarino / Déjà vu-Déjà lu / Moby Disk / Platero y tu / El que llora no mama / Carne de Bacon (crònica de l’exposició del pintor Francis Bacon) / Entre Espanya i la paret, és el títol d’una obra de Xavier Roig.
Aprofitant la lectura d’un altre llibre seu –La dictadura de la incompetència– n’extrec el següent. "A Cuba tenen una dita que defineix tot el sistema que han muntat allí: "Fidel hace ver que nos paga, y nosotros hacemos ver que trabajamos". Un altre de Roig: "Aquest paper de mentiders desvergonyits que fan tants de polítics mediterranis castissos, simpàtics i tocats per la gràcia meridional... Ventura i Gassol assegurava que el president Tarradellas era tan mentider que quan deia alguna veritat es posava vermell". Zapatero ho controla millor.
A vegades afina més un del carrer que el geni reconsagrat. "Que poderío tendrá / ese trosillo de papel / que tó lo puede comprar". Ho vaig sentir cantar a un gitano a la plaça de les Drassanes de Ciutat. En canvi, em contava el fill d’un almirall romanès, que va ser professor de dibuix a Cambridge, que allà hi conegué els grans cervells de l’època, entre els quals hi destacava Ludwig Wittgenstein, l’autor del Tractatus Logico-Philosophicus. Un dia dinaven i s’aturà; tothom, veient que el geni volia expressar alguna cosa, va callar, i digué: "Definitivament, la millor manera de menjar els ous, és bullits".
Vaja. M’agrada més la cita següent: "L’home sap, a la fi, que està tot sol en la immensitat indiferent de l’Univers, des d’on ha emergit per atzar. Igual que el seu destí, el seu deure no està escrit enlloc" (Jacques Monod, L’atzar i la necessitat). La poden contrastar amb la de Manuel Delgado, "el Arropiero", un assassí en sèrie, més de cinquanta morts violentes. Al film de Carles Balagué, diu al final: "Viure és un somni dins un malson, i quan aquest somni s’acaba, ja som cendra".
La poden contrapuntejar amb el fet que molta gent no se sap sincerar, com confessa Charlize Theron: "Em costa més posar nua la meva ànima que el meu cos". En fi. I ja que som a Hollywood, deia Iñigo Urkullu del Partit Nacionalista Basc davant el furor del jutge Garzón: "Si continua per aquest camí, qualsevol dia asseurà a la banqueta Mickey Mouse" ( Cosa deu haver feta...).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.