L’Illa dels Faisans és un petit illot, de més o manco un quarto i dues destres, situat a prop de la desembocadura del riu Bidasoa, que va entrar a la historia gràcies a la Guerra dels Trenta Anys i al Tractat dels Pirineus. La sobirania de l’illot la comparteixen França i Espanya que, en rigoroses tandes des sis mesos cada una, s’encarreguen de conservar-lo. En el dret internacional la figura de sobirania compartida es coneix com règim de condomini.
Anem a la ficció. Imaginem que són terres fèrtils i d’elevat rendiment i no una roca improductiva. Que a un li toca sembrar-hi durant el seu període de sis mesos i a l’altra li pertoca recollir durant el seu mig any. Cada any igual, sempre igual, pel rigorós torn del temps i de la història. Sembla que el que s’encarrega de la collida té avantatge sobre l’altre, encara que entre ells tinguin acords comercials al respecte.
Evidentment, és una situació absurda. Però si ens baixem de l’arbre del dret internacional i aterrem pel rostoll del dret civil, del contracte social, o de les lleis de l’economia, el repartiment de papers, la divisió entre productors i comerciants són ben reals. Si més no, sempre hi haurà uns que agafen la fama i altres carden la llana.
A Amèrica, la gent no viu a un apartament. Viu a un condomini. Que per extensió, d’aquesta figura del dret civil per la qual es coneix la propietat compartida, és com s’anomenen els immobles que habiten, llevat que ho facin a una casa aïllada i unifamiliar. Algú amb imaginació i esperit creatiu va tenir la idea d’aplicar el principi de la propietat horitzontal a edificacions que tradicionalment eren propietat individual o societària: varen néixer els condohotels.
Aquesta figura consisteix, bàsicament, en hotels que, en un moment determinat, varen transformar les seves habitacions en grans apartaments per atreure nous inversionistes individuals que poden gaudir la seva nova propietat durant un temps estipulat i la resta, cedir-la per explotar-la amb règim hoteler.
És a dir, menys habitacions, per tenir unitats més grans, des del punt de vista de l’oferta. Recuperar inversió sense pèrdua de capacitat de l’explotació comercial, des del punt de vista empresarial. En definitiva, diversificar riscs a través d’un model híbrid. Al mateix temps, els permetia augmentar la qualitat i reduir volum en un mercat turístic que pot entrar en perill per excés d’oferta, des d’una visió estratègica.
Aquest és el negoci del condohotel. Ara es pot encarar de manera diversa. Com sempre, es pot entendre com una oportunitat de negoci a curt termini o com un producte de futur. Si les coses es fan amb cura i mirant lluny, pot representar una oportunitat per endinsar-se en el camí de la reconversió de la indústria i podria ajudar a millorar part de l’oferta existent.
Fer unitats d’allotjament més grans sense augmentar el volum construït dels edificis implica reduir el nombre d’habitacions existents. Reordenar l’espai de les actuals edificacions passa també per recuperar i reincorporar a l’edifici original molts dels espais comercials, amb porta al carrer, que adornen les plantes baixes de molts d’hotels actuals en detriment de la qualitat de les instal·lacions. Aquestes són qüestions que s’hauria d’estar a disposició de voler abordar. S’ha de saber, també, que alguns edificis no tenen condicions per a una transformació profunda, que fins i tot n’hi ha fora d’ordenació.
Per contra, podem fer una illa de faisans. Fer-nos creure a noltros mateixos que els locals comercials que es varen vendre el seu dia per reduir costos d’inversió eren una fórmula avançada del model híbrid que es vol implantar. Que les habitacions actuals són adequades. Que aquests edificis, que n’hi ha, meitat hotel i meitat apartaments en fils d’estendre roba al balcó, són una adaptació plàstica i irrepetible del Vescomte Demediado. Que els doblers que es recuperin es reinvertiran a l’illa... Que els faisans són gallines i l’illa, un galliner.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.