Quan una persona diguem-ne normal, o sigui que no es dedica a la política, és imputada per un jutge, no significa que sigui culpable de res. La imputació vol dir que el jutge en qüestió ha rebut una acusació –sigui d’ofici o de part– contra el ciutadà ics que té suficient versemblança com perquè el citi a declarar acompanyat d’un advocat i que, per tant, tengui dret a defensar-se de les acusacions i fins i tot a mentir –un testimoni no en té–, perquè, al cap i a la fi, no s’ha de demostrar la innocència, sinó que és la part acusadora la que ha demostrar la culpabilitat.
Convé retenir les dues parts importants del que suposa la imputació. Una, versemblança suficient de l’acusació. Dues, dret a mentir de l’acusat. Si es tracta d’un ciutadà normal pot dir que ella és innocent, que tot és un malentès i, defensant-se amb tot el que està al seu abast, inclosa la mentida, esperar sortir-ne bé. Aleshores per què un polític no pot fer el mateix? Doncs perquè un polític té una doble naturalesa. Una, la de, per suposat, persona normal: com a tal, com aquell ciutadà ics citat, quan és imputat per un jutge li correspon absolutament tota la presumpció d’innocència i, en conseqüència, pot fer tot el que tengui a mà per defensar-se, inclosa usar la mentida.
Però alerta, i aquí entra en joc la segona naturalesa, mentre segueixi essent polític i se li mantengui la imputació ell no serà igual a aquells altres que no han estat imputats judicialment. I no ho serà passi el que passi. Sempre hi haurà una diferència qualitativa importantíssima: la sospita. Perquè ell haurà estat imputat per un jutge (alerta, per un jutge i no merament acusat d’ofici o de part) que ha considerat que hi havia, en les acusacions, versemblança suficient per convertir-lo en imputat i, amb tots els drets que li corresponen com a ciutadà, pot mentir per intentar sortir-ne bé del tràngol. Com a polític que és també, emperò, concedir-li el dret a mentir, encara que sigui potencialment i per defensar-se privadament, és senzillament intolerable.
Per això hi ha una gran, enorme diferència entre un polític innocent imputat i un polític innocent que no està imputat. És una diferència de grau de responsabilitat política: és la raó de la sospita. Els polítics imputat no són iguals als que no ho estan. Es digui el que es digui, es facin els exercicis semàntics i malabars que es vulguin fer no ho són. Un polític imputat serà jurídicament innocent, com qualsevol altre ciutadà, mentre un jutge no sentenciï el contrari. Però políticament està estigmatitzat. Perquè si no, seria insultar l’enorme quantitat de polítics que mai, en cap cas ni circumstància, cap jutge no ha considerat que existeix contra ells acusacions amb versemblança suficient com per imputar-los perquè es puguin defensar, mentint si troben que ho han de fer.
En aquesta enorme diferència és a on es troba allò que es diu responsabilitat política. Els imputats haurien de deixar la política immediatament. Així de senzill. I quan estiguin lliures de sospita, si volen i poden, tornar-hi. Que és injust? Per ventura, però la política no és una professió com qualsevol altra i per tant aquesta possibilitat d’injustícia és millor que no tenir, com tenim, aquesta legió de polítics –diputats, consellers, i fins i tot un membre del Govern– imputats sota sospita.
