El treball social dignifica la persona. Ho vaig llegir a aquest mateix diari, en una entrevista, a Bartomeu Català. En els temps que corren, així i tot, hi ha moltes persones que formen part d’ONG, de col·lectius de ciutadans associats, que treballen per la comunitat amb la qual vivim. I aquesta és la pregunta que ens podem plantejar, com a ciutadans: què som capaços d’aportar, de manera gratuïta, a la nostra societat? Perquè el treball social, no remunerat em referesc, és el que dignifica la persona. Això no vol dir que el treball en general no dignifiqui, (em record ara de Rubianes solament, que en feia, en Pepe, ironia sana, d’aquella conegut "me voy a trabajar!"). En general, el treball ens dignifica, ens justifica, ens dóna el pa per menjar i el viatge per fer. Però el treball social ens fa créixer. I cadascú amb la mida de les seves possibilitats, capacitats i temps.

I a canvi de res. No per fer-se neta cap consciència, sinó per donar sentit també a la nostra existència i sobretot si la nostra vida és més còmoda que la de molts altres del nostres coetanis, siguin immigrants, majors, discapacitats, o la població en general. Em record ara d’un grup de persones que ens trobàvem fa més de quinze anys i fèiem televisió local. Ara ja ni la televisió no és el que era, ni hi ha televisions locals altruistes. Queden algunes revistes de poble, però la televisió local a pesar de les noves tecnologies pràcticament no existeix, i servia com a cohesió social, ajudava a fer poble. Per mi, va ser una aportació a la meva societat, a aquell moment. Per això, Bartomeu Català m’ha fet destacar la necessitat de poder oferir part del meu temps als altres. Amb paciència i a canvi de res, sense esperar res, ni que et recordin.