Què porta algú al desig de situar-se al capdavant d’una alcaldia? O d’un Govern? Quina casta d’il·lusió –il·lusió literal– l’em-peny ara i adés, sigui quin sigui el règim polític imperant? Per què els homes i les dones s’inoculen del gust de veure’s investits batles o batlesses, sense que importi la gravetat dels afers delicadíssims que hi poden trobar sota les estores, i que, fatalment, acabaran trobant-hi? És més: per què el delit d’atènyer el càrrec no queda frenat, ni un mil·límetre, en èpoques crítiques, en moments de desprestigi públic de la política, com ara mateix observam arreu dels punts cardinals de l’Estat? Sí, en el dia, la política és una activitat d’alt risc. Desfilar pels fòrums de la política és arriscar-se a fer-hi d’estraferm; açò és, blanc d’ofenses, infàmies, calúmnies, ombres grotesques i tota mena d’atacs a la integritat moral de la persona.

Quin sentit de servei –o potser d’aventura, de risc, qui sap si d’inconsciència– instal·la la gent dins la bonior formidable i embogida de l’eixam de les abelles? Aquestes preguntes, a banda de suscitar una natural controvèrsia, generalment de signe partidista, no coneixen pas una resposta suficient i plena, objectiva i concloent. No m’importa. Potser ni n’hi ha, ni mai no n’hi haurà, d’explicacions definitives. I és així com a rei mort, rei proclamat –vull dir entronitzat, amb vara i medalla i, en certes contrades, amb banda de seda creuant-li el pit.

Idò: la vida de l’espècie humana evoluciona construïda amb una arquitectura tal, que els batles se succeeixen els uns als altres, passi el que passi..., i anam tirant del carro de la història, ara endavant, ara enrere! Tal volta no hi queda més remei: és el principi indefectible de la progressió de la vida. Fóra absurd una qualsevol forma de defecció de l’ordenament polític i administratiu. Supòs que, a pler, també aquests dos camps es deuen regir per la més pura teoria química dels fluids, segons la qual els gasos –vull dir, els polítics– tendeixen a ocupar els espais lliures i malden a adoptar la forma del recipient que els acull.

D’antuvi, és sobrer que digui que un qualsevol candidat que somniï per a si l’assoliment d’una alcaldia, a mi, me mereix un respecte de capell en mà. Sols de pensar-hi, em vénen glopades fluents d’admiració, en el supòsit, benentès, que hom hi arribi autènticament amoïnat pel bé comú, pels drets públics i pel benestar veïnal, individual i col·lectiu. Ara bé: de cada dia em preocupen més i més, en progressió geomètrica, les qualitats que hom cal que abassegui per aspirar a les més altes direccions polítiques, i no importa que siguin locals, autonòmiques o estatals. Pretenc d’assenyalar amb açò si no haurem algun dia d’arbitrar a criteris de designació de candidats que vagin més enllà dels únics mèrits que ara es fan valer: tenir ganes personals, primer, i, segon, ocupar llocs preeminents entre les oligarquies dels partits polítics.

L’interrogant, benentès, no és un mer caprici d’aquest humil cronista menorquí, no. Rau en la medul·la mateixa de la teoria filosòfica de la democràcia. Plató, en el seu soberg llibre La República, escriu (i ho mantenc en la versió castellana que tenc a la vista): "Hasta que los filósofos sean reyes, o los reyes y príncipes de este mundo posean el espíritu y el poder de la filosofía, y la grandeza y la sabiduría se reúnan en uno, y hasta que aquellas naturalezas más comunes que persiguen la una en detrimento de la otra se vean forzadas a hacerse a un lado, las ciudades no podrán librarse de sus males ni tampoco podrá hacerlo, según creo, la raza humana". O sigui, que el pensador grec, fa ja milers d’anys, havia predit la tesi que els dirigents sols mereixeran governar si han rebut una profunda i rica educació social i intel·lectual, de manera que hagin esdevingut filòsofs, o bonibé. Nosaltres, en el segle XXI, ¿en quin estadi evolutiu ens trobam?