Una guarda d’adolescents –set en total– han estat detinguts per abusar i humiliar-ne un altre. Els han aglapit perquè no tingueren cap altre idea que enregistrar la malifeta amb un mòbil i penjar el vídeo a Internet. Una nina de tretze anys va adoptar una identitat masculina i va aconseguir que la seva millor amiga –de la mateixa edat– se li despullés a través d’una webcam, i va enregistrar i enviar aquestes imatges a tot el cercle comú d’amics i amigues.
Tot formava part d’una refinada venjança perquè la seva millor (ex)amiga havia gosat fer una besada al novii de la primera, que s’ha salvat d’haver-se vist acusada per mor de la seva edat. Li ha vingut de ben poc, perquè, si arriba a tenir els catorze anys fets, hauria pogut ser inculpada de diversos delictes. Tot això ha passat a Mallorca i els diaris en parlaven aquesta setmana passada.
Aquests dos exemples serveixen –malauradament– per ajudar a il·lustrar un dels eixos del que vaig exposar a la meva compareixença, dimarts passat, davant la Comissió de Drets Humans del Parlament de les Illes per parlar dels drets dels menors i Internet. Entre d’altres coses, vaig dir que els menors podien ser víctimes i, també, botxins d’alguns mals usos de les possibilitats que ofereixen les tecnologies digitals, que no se n’han de cercar les causes a Internet atès que, en bona part, l’únic que fa és amplificar fets i conductes reprovables però no les provoca.
Dit altrament, que Internet ve a ser un mirall que ens retorna la imatge del que som. I si aquesta imatge no ens agrada, la solució no passa –òbviament– per trencar el mirall. Perquè, ben mirat, quins mecanismes poden ajudar a explicar que una nina de tretze anys es despulli davant algú del sexe oposat, encara que sigui a través d’una webcam? Per altra banda, en el cas de la guarda d’adolescents com a molts d’altres malfactors, justament els han aglapit perquè la seva exposició a Internet els ha fet vulnerables.
Víctimes i botxins i, per consegüent, doblement víctimes, ja que presumiblement no sempre són conscients que amb el simple gest de pitjar una tecla poden fer mal i, fins i tot, delinquir. Entre les causes principals d’aquesta situació, cal assenyalar la barrera digital entre els que tenen accés a aquestes tecnologies i els que no. No es tracta de la barrera entre primer i tercer món, sinó que es tracta de la barrera generacional entre nadius digitals, els joves, i els adults que no acabem d’entrar en aquest món digital, i en no saber de què va la cosa, fallem en la protecció que ens pertoca dels menors.
Una protecció que està essencialment arrelada a l’educació, particularment, l’educació en valors, que també compten amb el ciberespai. Fet el diagnòstic, feta una de les solucions al problema: convertir Internet i les tecnologies digitals en un punt de trobada entre generacions. Un punt de trobada en el qual els adults hem d’acceptar la inversió de fluxos de coneixement que s’ha produït en el món digital: els uns i els altres, adults i joves, han d’escoltar, però també poden ensenyar, ara també els joves als adults.
D’això i més coses vaig parlar als membres de la comissió parlamentària que ha endegat la tasca de fer un estudi sobre aquest tema i, amb aquest objectiu, està recollint opinions i fets. Una amiga, quan li vaig explicar la feta, em va mostrar la seva sorpresa relativa que es fessin aquestes coses al Parlament i, amb ironia, va dir: "Em pensava que només anaven allà a escridassar-se i llençar-se els trastos pel cap". Esper que aquest comentari els ajudi a entendre el perquè em senti honorat per haver estat convocat per explicar i debatre amb els membres de la comissió diversos aspectes d’un problema que pot arribar a crear alarma social, si és que no ho ha fet ja.
