Els catalans som una espècie de gent ben singular que tendeix sovint al fatalisme. L’amic Bernat Joan, optimista de mena, sempre manifesta que la prova més irrefutable que la humanitat ha avançat és que si no fos així no hauríem sortit de les cavernes. Constatava aquest fatalisme observant l’enquesta que feia el passat dissabte un diari en català que s’edita al continent. Hi participaven 4.718 actius i conscienciats participants. Un 38% opinaven que de manera imminent el català podia convertir-se en un dialecte del castellà. Un 30% que podia convertir-s’hi a mitjan termini. Un 32% que no passaria mai. Supòs que en el cas que Pompeu Fabra hagués aixecat el cap i hagués llegit la notícia, la seva reacció final seria de preocupació.
Ara bé, segur que en primer lloc i abans de res, quedaria totalment astorat en veure una pàgina d’un diari editat en coloraines. Una pàgina, escrita en català i en un català normativitzat a la seva manera! I si pogués arribar a sospitar que se n’editen més d’un en català, ja seria massa... Supòs que l’amic Pompeu fliparia amb més colorins que no té l’Avui en saber que la nostra llengua és la vint-i-dosena a internet! De 6.912 llengües que hi ha al món, no està gens malament... I a més la projecció exterior de la llengua; projectada de manera compacta mitjançant la reformulació de l’Institut Ramon Llull; anunciada a una altre pàgina del mateix diari!
El perill de reproduir el fenomen gallec és present. No és pot negar. Tenim un estat i el tenim a la contra i això es manifesta amb la projecció d’una sola llengua nacional, el castellà: a la Justícia, als mitjans de comunicació estatals, a l’Exèrcit, al Congrés i a tantes i tantes institucions que pagam entre tots i no compten amb tots. Dit això, la nostra comunitat lingüística gaudeix de millor salut que per exemple la dels parlants de finès a Hèlsinki a principi de segle. L’any de la independència, al 1917, eren només un 30%. A hores d’ara a Hèlsinki gairebé el 100% parla el finès.
Simplement no hi ha normalització lingüística sense normalització nacional. És per això que, sense caure en el cofoisme, crec que és més proactiva la ubicació en l’enquesta la posició dels qui pensen i vindiquen que mai el català es convertirà en un dialecte del castellà. Perquè aquesta actitud convençuda i caparruda de no claudicar en el seu ús correcte ja de per si la preserva, com deia Martí Pol, si els mots són com la pluja, la terra som tots plegats. La preserva i la projecta, perquè com deia el mateix poeta, en el mateix poema, Plors i laments de què serveixen? Gent que lluiti és el que cal.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Al 1917 la població de Helsinki que parlava finès era del 30%? Aquesta dada d'on la treus? No la trobo enlloc (més aviat 50%?). A més, el símil es equivocat: diguem-ne que a 1917 la població de Barcelona que parlava castellà era un 30%, i ara es prop del 80%!
o no ev és ¿
Molt bé, putes de derrotisme!!!
"no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa" vaig llegir a un poema de Joan Alcover. doncs això, si no volem ser esclaus, no ens hem de deixar esclavitzar. Salut i independència.