Bon dia de Reis

Un dels meus somnis secrets és que els cavalls dels Mags se carreguin els odiosos escaladors vestits de vermell. La meva família no s’ha beneficiat del modern, i absurd, costum d’obtenir dos regals: un el vespre de Nadal i l’altre per als Reis. Sempre hem estat fidels a Ses Majestats. Els meus fills ja fregaven l’adolescència i a ca nostra encara continuàvem celebrant l’antic ritual: posar a la terrassa les sabates acompanyades d’un senalló de faves seques i una ribella d’aigua per als cavalls o camells de Ses Majestats.

El mitjà de transport dels reials visitants ja anava segons les preferències o imaginació de cadascú. Per torns sortíem al balcó a col·locar els presents i fins l’endemà ben alerta a destapar cap paquet ni tocar res i no fer renou perquè els Mags no passassin de llarg. Tot això se va acabar quan va començar la diàspora familiar, però ningú no ens llevarà el temps que va durar el màgic joc, són records que ens uneixen els meus fills i jo dins la memòria.

La imatge del llit matrimonial ple de papers de colors i exclamacions de joia era una festa pels sentits. Durant molts d’anys vaig fer feina de dependenta a la desapareguda botiga de juguetes La Luna del carrer dels Bastaixos. Mai no vaig poder entendre els pares que per als Reis venien a la tenda acompanyats dels seus fills a comprar els regals. Els infants triaven el que volien, els pares pagaven i aquí s’havia acabat la història. Cap encant ni cap màgia.

No és que frisi perquè els meus fills em facin padrina. No en tenc vocació. Ni tampoc no som infantera. Però quan vaig a la Colcada, i veig aquelles caretes il·lusionades i meravellades, una mica d’enveja sí que tenc. Supòs que més que enveja és nostàlgia de tots els Reis viscuts anteriorment, primer amb els meus majors i després amb els meus fills.

Encara que qualque disgust o sorpresa també me’n vaig dur. En els anys de la llarga postguerra no estaven els temps per segons quines despeses. Mon pare, que era molt manyós, feia camions de fusta per al meu germà: i ma mare se les enginyava com podia. Un any, m’ha quedat gravat com els pitjors Reis de la meva vida, ma mare, per al regal de la meva germana petita, va voler aprofitar una pepa que jo ja tenia una mica arraconada.

Li va canviar el pentinat i li va fer un vestit nou. Quan vaig veure na Mari-Teta, així s’anomenava la pepa, en les mans de la meva germana vaig començar a bramar i a pegar potades. No sé com va acabar la cosa, el darrer record que tenc és el de la meva germana i jo plorant com a Magdalenes. Per ventura mon pare va haver de fer de rei Salomó o de rei Herodes, qui sap. Un any vaig anar amb la meva filla a veure la Colcada a plaça Sant Jaume de Barcelona.

La nina devia tenir quatre o cinc anys i pesava bastant. La vaig carregar a be durant hores. Quan va acabar la desfilada estava rebentada. Em vaig asseure a reposar a una de les jardineres, que abans hi havia a la plaça, amb la meva filla en braços. Jo no sé quina imatge devíem donar, però un senyor se va atracar, va fer una moixaina a la galta de la petita i em va posar una moneda de vint-i-cinc pessetes a la mà.

No vaig tenir capacitat de reacció, em vaig quedar amb el palmell estès amb els cinc duros a la vista de tothom. He fet moltes coses a la meva vida, fins i tot de captaire! Esper que els Reis vos hagin dut tot el que heu demanat i preguem que l’any que ve els aires que bufen per Orient hagin canviat de rumb i les noves que ens arribin siguin amb flaires d’Or, Encens i Mirra; i no de carbó com passa actualment, per desgràcia de tots els qui volem la pau.