Vint-i-cinc mil milions de pessetes (la bona gestió)

Quants prostíbuls? I no fa falta reinjectar-los en l’economia submergida o intoxicar organismes vius –i tan vius!– que deuen tenir un límit, també: quantes hipoteques cancel·lades, vehicles nous de trinca –ara "nou de trinca" deu venir del verb "trincar"–, anellets de molts de brillants amb molta barra, rellotges suïssos, escapadetes, hotels amb charme, business class. No és lícit demanar-te què faries tu amb 150 milions d’euros just el dia que si tens molta sort te’n poden tocar tres-cents mil –porca misèria–, i besaries els peus de Sant Ildefons beneït. No és lícit, tampoc, perquè si cremes els tres-cents mil de la rifa d’avui no has de passar comptes amb ningú: els pots donar a un camell o fondre’ls a la ruleta.

Els pots posar en mans del nou Bernard Madoff, regalar-los a una tele pública o a una associació cultural perquè el 2009 premiï qui et surti de les narius, i així conrear el clientelisme atàvic d’aquest racó de món. Ens podríem demanar també què hauria passat si al Grup Mixt del Parlament n’hi hagués dos d’avesats a votar amb el PP, en lloc d’un de sol. Potser ara tendríem les bastides de l’òpera d’en Calatrava, una pista d’esquí al Massanella, dos canals de televisió autonòmics trilingües o, chi lo sa?, Obama ja hauria programat la primera visita oficial, com aquell Clinton que plantà el president per devers Petra. La dura realitat, però, és que maldament tornassin els 150 milions, tot i que els trobassin dins d’un calaix de la Conselleria d’Hisenda o, penedits, els tornassin trinco-tranco, el deute públic de les Balears encara superaria els dos mil milions. D’euros. I diuen que pel País Valencià també n’estan fins a les celles. Serà cosa dels bons gestors...