Un precursor: Miquel Gaietà Soler

I tanmateix, la importància de Soler és indiscutible. Estudià amb els jesuïtes i es doctorà en dret civil i eclesiàstic a la Universitat Literària de Mallorca. Tot i que era de família plebea, aviat destacà com a misser i, des del 1770, representà l’Ajuntament de Palma i la Seu de Mallorca, dos feus dels estaments privilegiats, a Madrid. En sintonia amb la política reformista menada aleshores per Carles III, fou enviat el 1784 a Eivissa per a promoure un ambiciós pla de millores. La tasca de Soler fou considerada molt positiva a la Cort i va esser recompensat amb diversos càrrecs, de manera que es va convertir en la mà dreta del ministre d’Hisenda, Francisco Saavedra.

Poc després, el maig del 1798, es va convertir en ministre d’Hisenda, càrrec que ocupà fins a l’abril del 1808, i des del qual va promoure algunes reformes de caràcter modernitzador que xocaven amb els privilegis de la noblesa i de l’església. També va promoure la recollida de dades estadístiques, imprescindibles per millorar la hisenda i fomentar el creixement econòmic, un aspecte que ha estudiat la professora Antònia Morey en el seu llibre Els interrogatoris del ministre Soler (1800-1802). L’economia mallorquina a la fi de l’Antic Règim. (Documenta Balear, 2002). Però la imatge de Soler es va veure molt desacreditada per la seva vinculació a Manuel Godoy i, sobretot, per les acusacions de nepotisme a gran escala que impulsaren els avalots d’abril i maig del 1808, amb insults i atacs als béns dels soleristes aleshores caiguts en desgràcia.

Recentment, una de les persones que més ha estudiat aquest personatge, el doctor en història Emilio Bejarano, autor de l’única biografia de Soler, publicada per l’Ajuntament de Palma l’any 2005, va presentar una aclaridora ponència a les XXIII Jornades d’Estudis Local. La Guerra del Francès 1808-1814, organitzades per l’Institut d’Estudis Baleàrics i celebrades el passat 18-21 de novembre. Bejarano posà en relleu el progressiu enfrontament de Soler amb la noblesa i el clergat en temes com l’excessiu nombre d’herències que anaven a parar a convents i monestirs i que incrementaven el seu patrimoni, les anomenades "mans mortes", situades fora del mercat de compravenda, o la tendència a establir un sistema de tributació de caràcter territorial i directa.

S’ha de recordar també que els nobles fins i tot creaven beneficis eclesiàstics per tal d’immobilitzar part dels seus béns i no pagar impostos. A la darreria del segle XVIII i al principi del XIX, la vida política a Mallorca es va anar polaritzant entre els reformistes o soleristes, que tenien en la Reial Audiència el seu principal bastió, per una banda, i els immobilistes o conservadors, que sovint pretenien defensar els furs i costums del país, i dominaven clarament un Ajuntament de Palma en el qual tots els regidors, excepte dos, eren nobles. En aquell context, el fet que durant la dècada en la qual Miquel G. Soler gaudí d’un important poder a la Cort, molts dels seus parents aconseguissin ascensos a Mallorca donà peu a una implacable campanya contra el nepotisme de Soler.

Els antisoleristes encara foren més cruels contra les nebodes del ministre mallorquí, que havien aconseguit bons matrimonis, malgrat el seu, pel que sembla, limitat atractiu físic. Així, els atacs contra Àngela Montserrat i Soler, que s’havia casat amb el coronel d’infanteria José Osuna, foren implacables: "No he podido averiguar/ que causa pudo tener/ Osuna para encontrar/ con la casa de Soler/ porque al ver a una mujer/ llena de putrefacción/ no sé como hay corazón/ tan valiente y atrevido/ que con ella haya tenido/ acto de fornicación". De totes maneres, segons Bejarano, les acusacions de nepotisme s’haurien de ponderar molt ja que prescindeixen completament de la vàlua personal i dels mèrits dels que gaudiren del suport de Soler en aquells anys.

D’altres gloses demostraven un odi social de grans proporcions, ja que criticaven el ministre mallorquí i els seus parents i partidaris pels seus orígens humils. Així, d’un solerista, Marc Ignasi Rosselló, es cantava el següent: "Don March diu que és Cavaller/ i vol veure si heu és gaire/ que son pare és paraire/ empeltat de taverner/ i per sa mare carder/ dels més pobres que hey havia". Els reaccionaris antisoleristes eren sobretot religiosos dels nombrosíssims convents de Palma i nobles, com Nicolau Pueyo, Francesc Rossinyol de Sagranada, José Lobo y Laudes i Nicolau Llabrés d’Armengol. El seu triomf no va arribar fins al març del 1808, quan arran del Motí d’Aranjuez, ascendí al poder l’impresentable i extremadament reaccionari Ferran VII i caigueren Carles III, Godoy i, és clar, Soler.

A Mallorca, la caiguda de Miquel Soler, com ja hem dit, va estar envoltada d’una gran agitació social, però són molts els indicis que permeten afirmar que el malestar social generat per un règim que encara era feudal era desviat hàbilment pels sectors més immobilistes contra els sectors més reformistes que fins aleshores detentaven el poder de l’Estat. Així, la primavera del 1808, just abans de l’inici de la guerra del Francès i del sorgiment del primer liberalisme, ens trobaríem amb una primera involució, precursora de les del 1814, 1823, 1843, 1856, 1874-75, 1923, 1936-39, 1983 i 2003. Però, tanmateix, la història sempre avança i, a poc a poc, posa tothom en el seu lloc.