Estam tan acostumats a no ser res, estam tan acostumats a sofrir bufetades per tots els costats, estam tan acostumats a no veure i sentir més que insults o menyspreus de tanta de gent, que quan en qualque ocasió qualque fet o qualque persona, o personalitat, d’una manera o una altra ens és favorable, no hi donam importància, ens n’oblidam fàcilment. No fa gaire vàrem haver d’aguantar l’insult d’Air Berlin; fa més poc hem hagut d’aguantar la darrera envestida del personal sanitari que no vol que se l’obligui a aprendre català (és curiós com el concepte d’"imposició" i d’"obligació" sempre s’associa al català, una llengua que només a Andorra i, provisionalment –veurem què en diu el Tribunal Constitucional–, a Catalunya, la ciutadania té el deure de conèixer); hem d’aguantar la inèrcia i la passivitat que domina l’actuació de les nostres institucions de govern.
Que són incapaces de fer cap passa ferma per la normalització de la nostra llengua; hem d’aguantar l’absència quasi total del cinema en català; hem d’aguantar la supremacia absoluta del castellà al comerç (amb certes actituds marcadament hostils al català, com la de la cadena EROSKI); ens hem de conformar amb ben poques emissores de ràdio i de televisió autòctones suposadament en català, on cada punt podem sentir personatges que, sense gens de manies, parlen en castellà (però mai no sentireu, per exemple, tertúlies a ràdios castellanes on qualcun dels participants s’expressi en català); hem de sofrir comentaris per ràdio, i fins i tot en boca de comentaristes teòricament "dels nostres", en què es banalitza la qüestió de la llengua ("les coses són com són i no hi podem fer res"; "ja m’agradaria a mi que tothom parlàs en català, però..."); tenim un accés dificilíssim a les poquíssimes revistes d’informació general en català (cercau-ne a qualsevol quiosc, vejam quantes en trobareu); ens hem de conformar, a les Balears, amb un únic diari en català; hem de sofrir, de tant en tant, que qualcú ens retregui que no ens entén en català...
Amb una paraula, hi estam tan acostumats, a aquesta subordinació general, que probablement no sabem valorar els gests, encara que siguin petits, que sobresurten d’aquesta misèria general i ens enalteixen i dignifiquen un poc la nostra llengua. Un d’aquests el va protagonitzar fa uns dies el pintor Miquel Barceló, a Ginebra, en l’acte d’inauguració de la cúpula del palau de les Nacions: un fragment del seu discurs (i no justament la salutació inicial o l’acomiadament final, buits de contengut) va ser en la seva llengua, en català, i ho va ser amb naturalitat, sense excuses ni explicacions, sense allò de "permeteu-me que m’expressi en la meva llengua", que sona a disculpes. En aquest acte de ressonància internacional, davant primeres autoritats mundials, el pintor mallorquí no va dubtar a fer sentir, de la manera més natural, la seva llengua, que és també la nostra, entremig de dues llengües imperials, la pròpia del país on es feia l’acte –la francesa– i l’oficial de l’estat de què és súbdit i que hi era representat pels de dalt de tot.
Ben segur que m’hauria agradat més que tot el discurs hagués estat en català, o només en francès i en català, però no podem infravalorar el gest de Miquel Barceló, que no s’empegueeix d’usar la seva llengua davant un auditori internacional. I no li podem exigir més a ell que al President del nostre particular Govern, que fa poques setmanes, a Maó, va fer una exhibició de servitud amb tot el discurs en castellà perquè hi havia els Reis. Si tots els nostres personatges famosos (esportistes, artistes en general) o representatius fessin com Barceló, s’apujaria el prestigi de la nostra llengua i per ventura s’acabarien les vexacions de part de tants i tants individus. Supòs, però, que la diferència intel·lectual entre el pintor i un tennista manacorí a qui els mitjans anomenen "Rafa" és essencial a l’hora de prendre postura en aquesta qüestió: mentre que per al primer parlar en català és simplement normal, per al segon és massa provincià. "Mejor en español" reflecteix molt bé la seva mentalitat. Com la de tants i tants de mallorquins.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Sr. Corbera: felicitaciones por su artículo. Es el resumen perfecto del pensamiento único. Quizá se haya olvidado de citar algo siempre presente en vuestros artículos que es la "culturar propia" Pero el resto se merece un diez. Mire Ud en un solo artículo todo lo que ha citado: (los mallorquines) .. acostumbrados a recibir insultos, a sentirse menospreciados, a sufrir bufetades, los insultos de Air Berlin, " ... hem hagut d'aguantar la darrera envestida del personal sanitari que no vol que se l'obligui a aprendre català ", la ausencia del cine en catalá (expuesto como si alguien en Madrid o vaya a saber donde, conspirara para que esto sea asi, y secuestrara las pelis en catalán), actituds marcadament hostils al català com la de la cadena EROSKI (venga ! ... a hacerle un buen boicot), llengües imperials, la "exhibició de servitud " de nuestro presidente, porque hizo un discurso en idioma español, vexacions.... Y no olvidarse de darle algún palo a Nadal, porque a pesar de ser Rafael, un mallorquín de éxito, sigue sin sumarse a su pensamiento único y se niega a integrarse a The Matrix catalán. Felicitaciones Sr. Corbero; con este escrito, ya puede afiliarse a la OCB.
Barceló sabia que el finançament de la seva obra i el xerrar en català el donaria encara més notorietat que la que té i que això seria més esmentat que la cúpula. Sí, estic segura que és “merchandising†pur i dur, com les polèmiques abans de la estrena d'una pel•lícula que li dona més fama i doblers. Molt llest el Barceló, no com els que creuen que aquest és un acte de patriotisme.
Nadal es 100% mallorquín, no como el catalanista que ha escrito este artículo. A ver: a Nadal le quieren entrevistar varias personas tras un partido, y para no perder tiempo respondiendo de uno en uno dice a (un tonto de TV3?) que mejor en castellano. Eso es todo. Pero que suerte tatos y tantos mallorquines no son como el autor sensacionalista del artículo...pero no le culpo, solo hace su trabajo.
Quina estranya raó deu dur el nostre màxim representant polític, l´honorable President Antich, a bandejar, en territori balear, el català, llengua pròpia i oficial i tan "espanyola" com el castellà, en favor del castellà en presència dels reis d´Espanya, que ens representen a tots i als qui tots mantenim i que, per més inri, passen, des de fa anys, les seves vacances entre nosaltres?? I marc, amic, així no anam enlloc.
Tinc un netet que nom com vostè Marc. Casualmente hi tenc un baverall amb aquest nom bén aprop del teclat. Només dir que em costaria molt, moltíssim, escriure les estupidessas que vostè em dedica.
Es una llàstima que amb tans de personatges que podrien donar un poc de llustre a la nostra llengua, estiguin coartats per els espanyolistes i els seus diners, i que els que li haurien de donar prestigi, fins i tot en Fraga parla gallec, pareig que es sentin avergonyits de fer-ho. Ah, en Miquel Barceló, pintor, també genial.
Bon article. Els aspectes subjectius de la colonització, és a dir, el servilisme de molts de nosaltres, també són importants. Convé un exercici col·lectiu de dignitat i fermesa. Carmen, com diuen al seu país: "a robar a Sierra Morena", però no em referesc a Miquel Barceló-al contrari-, em referesc a vosttè i a la resta d'ocupants espanyolistes de la nostra terra.
¿Para cuando el premio al hijo predilecto? Con mi dinero NO.