Un dels objectius de la gestió de la crisi és el d’inocular en el treballador un sentiment de culpa que li faci perdre l’autoestima i el deixi indefens en una situació extremament complicada. I por, molta de por.
Aquesta és una de les vies més arteroses per les quals hi ha empreses que aprofiten la crisi financera mundial per treure’s noses del damunt –que no és el mateix que adaptar-se seriosament a les possibilitats reals de cada moment. Les noses són treballadors, és clar. Els moviments d’aquestes empreses et volen donar a entendre que tot aniria bé si els treballadors fossin d’emprar i tirar, amb el benentès que el tirar els sortís de franc. Perquè ara també els treballadors hem d’afegir un altre feix a la nostra consciència: el nostre acomiadament surt massa car. En fi, el treballador és una nosa massa gran, quasi diria que se l’ha convertit en uns ésser asocial que impedeix el bon funcionament del sistema.
No sembla tenir cap significat el fet que la crisi financera no l’han creada els treballadors. Les masses assalariades, ja prou atemorides els darrers decennis, es deixen conduir per unes centrals sindicals estranyament comprensives durant el desenvolupament i el desenllaç dels conflictes. De vegades sembla que es confon flexibilitat amb inconsistència. Rarament s’han reproduït les tensions que alteraren l’Europa d’entreguerres ni les vagues del franquisme retardat. El treballador és ara una persona amb un gran sentit de la responsabilitat, que discretament actua en defensa de la dignitat professional sense intromissions alienes a aquest àmbit. Han desaparescut pràcticament de l’escena els agitadors professionals –ara han trobat encaixt en campanyes contra la llengua. Entre la classe treballadora, l’empresari ha guanyat un prestigi que no havia tengut abans, sempre i quan es tracti d’un empresari responsable i honest: se’l respecta i se l’escolta amb predisposició positiva. Vull dir, en fi, que s’havia arribat a assolir un ambient de diàleg, amb puntes d’harmonia, entre l’empresa i la massa treballadora.
En qualsevol cas, és menester insistir, no oblidar mai que aquesta crisi no l’han creada els treballadors: i això fa més menyspreable l’estratègia de fer-lo sentir un obstacle per a la bona marxa de les coses. L’aprofitament de la crisi per reescriure el paper dels treballadors pot crear escenaris de desencontre i fractures d’efectes imprevisibles. Cert que l’atur crea por; i la por fa les persones més manipulables, però així i tot allò que més perilla és la fi de la fidelitat del treballador a l’empresa. Aquest gran assumpte de la història social ha registrat alteracions dràstiques a mesura que les diferències de sous en una economia salvatge i en un món neocon assolien xifres siderals. Quina casta de solidaritat pot conjurar per a uns mateixos objectius la persona amb salari-fems i l’alt executiu d’una multinacional? Així i tot, els vestigis de fidelitat que sobrevivien, i que podien ser reconstruïts, és molt possible que desaparesquin definitivament si es continua culpabilitzant el treballador, reduint-lo a obstacle, a detritus de l’empresa moderna. Probablement es produiria, en aquest cas, una reacció, un moviment d’autodefensa al qual arribarien tard unes organitzacions sindicals qui sap si una mica massa pusil·lànimes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.