Per ventura amb algunes excepcions, la dreta espanyola mostra un desafecte per la figura del general Francisco Franco Bahamonde que no respon tan sols a la conveniència d’acotar el cap davant les formes del nou règim. La calamitosa etapa del franquisme, la seva brutalitat i les seves aliances, s’alça amb personalitat pròpia en la història d’Espanya, fins al punt que sovint és presentada com un període d’excepció, que no es podria repetir, etc. És inconcebible, ara mateix, que es reediti la barbàrie d’un Estat entès com una maquinària de tortura, de mort, de repressió, que atorgui als seus servidors un marge tan ample d’actuació fins i tot més enllà de les seves pròpies lleis.
Per això mateix, la dreta que va designar Franco i la que li donà suport explícit o li oferí la seva aquiescència, avui no en fa bandera, ni tan sols el reivindica com una de les seves glòries. La reivindicació de Franco és ara mateix la missió desquiciada d’una part molt residual de la societat, uns grups que, per descomptat, no es beneficien de la complicitat del que, a manca d’un terme més exacte, diríem l’alta dreta espanyola. El comportament d’aquesta dreta respecte del general Francisco Franco Bahamonde sembla inspirada per la mesquinesa de qui vol presentar com a gest noble la negativa a pagar el preu dels serveis rebuts: Roma no paga traïdors.
Què vol dir? Roma ha de pagar allò que ha encarregat, si ha estat adequadament servida, i no cercar empara moral en si el teu sicari és un traïdor o un heroi. La dreta espanyola fou ben servida pel general Fracisco Franco Bahamonde i els seus sequaços. I si bé és veritat que li pagà els serveis, ara es deslliura de la seva memòria, es distancia indolentment de la seva figura. Abans que el gall de la democràcia cantàs tres vegades, aquella dreta espanyola ja havia traït el seu general i mirava de trobar les eines de domini adequades als nous temps.
El franquisme havia estat un moment especialment satisfactori de la història tal com l’entenia aquella dreta, però la seva extrapolació a la nova situació no podia ser explícita. Inevitablement, quedarien algunes restes formals, reflexos condicionats pel domini absolut, la memòria irritada d’uns quants que es varen sentir abandonats, fins i tot menyspreats, pels que més s’havien beneficiat del franquisme.
Aquesta alta dreta espanyola, ultramontana i episcopal, tracta Francisco Franco Bahamonde com el marquès de Son XY tractà el seu majoral Salvador Pujades. Aquest dominà la possessió amb ànima de botxí, però quan es va propassar i un missatge el dugué a judici, el senyor marquès se’n rentà les mans i no volgué ni rebre’l quan hi acudí en cerca de suport, ni que fos suport moral. Així mateix, el marquès col·locà un fill de Salvador Pujades d’ordenança en una caixa d’estalvis, però del majoral no en va voler saber res més: no li perdonà que el nom de la finca es passejàs per la burocràcia judicial.
