Aquest mes de setembre va sortir la notícia. Es veia reunides, com en una trobada d’Alcohòlics Anònims, un grup de jovenetes i dones, algun home, tots intentant curar-se d’una nova afecció: la tanorèxia. ¿En què consisteix aquest mal? És l’addicció a allargar-se al sol i a daurar-se la pell, a bronzejar-se més estona de la recomanable. Els ‘experts’ en diuen ‘necessitat obsessiva d’obtenir un to més obscur de pell’.
Se l’equipara a l’alcoholisme, al tabaquisme o a la ludopatia… Des d’un temps ençà que assistim a aquesta mena de sorgiment imparable de noves malalties: les fronteres del patològic s’han eixamplat, tot per a poder encabir-hi qualsevol cosa que ens afecti. ¿Tanorèxia? Això, fa uns anys, s’hauria arreglat amb una estirada d’orelles; la ximpleria i la manca d’autocontrol d’una sèrie d’individus, però, enlloc d’explicar-se en funció de les seves propensions individuals –de la seva manca de responsabilitat a l’hora de fruir del seu temps de descans, de la seva lliure inclinació al vici o a la mandra–, la podem col·lectivitzar; és a dir, creant una malaltia a mida quedem automàticament exculpats: ningú és culpable de tenir el grip, ¿no?, doncs si fem que tot sigui com el grip no tindrem cap tipus de responsabilitat en allò que ens afecta.
Difuminem la nostra llibertat i la traslladem a una conxorxa patològica de la qual en som les víctimes i no els agents provocadors. Un individu tria amb total llibertat si es juga a les màquines escurabutxaques la seva setmanada o si es passa dotze hores seguides allargat al sol, tot això són decisions que pren amb autonomia: ningú l’encadena ni l’obliga. A ell, evidentment, li agradarà sentir-se innocent, aquesta percepció l’exculpa. No oblidem tampoc que el tractament d’aquestes noves malalties el paguem entre tots: la ximpleria individual es col·lectivitza i va a càrrec de l’erari públic. (Paguem impostos amb els quals ajudem a deixar el vici a aquells que decidiren lliurement enganxar-se a la nicotina, al joc o l’arena de les platges).
Això que ara està adoptant la medicina ja fa massa temps que funciona dins l’àmbit de les ciències socials, on tota la feina dels experts consisteix a buscar culpables per al comportament insensat dels individus. Es culpa l’economia o capitalisme, la democràcia, la societat, la família, la vida a les grans ciutats, la televisió, els videojocs, la premsa groga, els cotxes, les modes, la pornografia, la manca de fe, el sistema educatiu o els Estats Units. Tot condemnat, sí, menys l’home singular, aquest sí ufanós i tan sols patidor. Patidor i allargat al sol, ben malalt i fumant-se un cigarro.
