Les injúries que publicava The Economist eren majúscules. Gairebé tan grans com les que s’amollen irades a les tertúlies de la televisió autonòmica de Madrid. En un programa de zapping veig fragments reproduïts d’aquests agres improperis: vertaderament esfereeixen. Una senyora embalada, molt mudada i amb suposat prestigi de periodista (una tal San Sebastián) brama que a Catalunya els alumnes que demanen anar al lavabo en castellà són ignorats pels professors i mestres que han d’autoritzar-los sortir de l’aula.

Si parles castellà, a Catalunya t’has de pixar als pantalons! Històries patètiques i grotesques, molt malintencionades, narrades un i un altre cop amb la finalitat d’estigmatitzar-nos. Un senyor poc respectable (Goebbels) deia que una mentida repetida mil vegades arriba a assolir un estatus de veritat incontestable. Els historiadors ens narren que a l’Alemanya nazi corrien les mateixes històries apòcrifes sobre els jueus. Els quals, atonyinats, també eren vistos no com a víctimes, sinó com a agents provocadors de la situació deplorable de l’economia alemanya dels anys trenta. Sempre es repeteixen les mateixes fórmules quan del que es tracta és d’anul·lar les minories.

Tot això, a la llarga, crea realitats paral·leles, que arriben a difondre’s a l’estranger. El que va publicar The Economist n’és l’exemple més recent, però tots recordem que va dir la premsa alemanya, també amb tota la malícia, de la presència catalana a la Fira de Frankfurt. El senyor Reid qualifica Jordi Pujol de cacic després que li hagi dit a l’orella el novel·lista Muñoz Molina –aquest un altre savi com la San Sebastián–: un andalús amb paga de govern a Nova York i que parla sense saber què diu, a partir de la desinformació més obtusa o de la ignorància més injustificada.

La publicació anglesa, a més, es posa a favor del Manifiesto, el document enverinat que tant ens ha enfeinat aquest estiu amb les seves pomposes hipocresies de cosmopolitisme assassí. En fi, que tot això és ben desagradable. Només m’agrada una cosa de la publicació: la portada amb el toro espanyol, capficat i amb la banya trencada. Pot ser que ara, una mica esbravat per la crisi del totxo, una vegada diluïda l’envestida (estem ja en el segle XXI!), faci el favor de voler entendre la realitat d’aquest país nostre, tanmateix tan fàcil de comprendre –digui el que digui el Tribunal Constitucional.