Atlètic (I)

Ja fa uns dies que vaig acabar el llibre Soy del Atleti, ¡y qué!, de Manuel Esteban Manolete, redactor en cap del diari As i col·laborador habitual de la Cadena Ser. Prologat per Alfredo Relaño i per José Ramón de la Morena, fou editat per Ara Llibres el setembre passat. És de lectura fàcil i absolutament recomanable si tenen gens de simpatia per l’Atlètic de Madrid. I si no, també. M’han de permetre que en parli una mica. "Si veiés la Tercera República a Espanya i el Reial Madrid a Segona, podria morir tranquil", conta Manolete que li digué un dia el també periodista Alfonso Azuara. Una mica més endavant escriu: "La gent matalassera és majoritàriament d’esquerres. Els blancs són de dretes. L’Atlètic representa la lluita per la utopia, la fugida dels doblers i del poder com a centre de la teva vida, el suport al necessitat, la lluita contra el poderós, ser un empestat pels qui controlen el mercat d’influències i deixar l’ànima per aconseguir que tard o d’hora tot pugui canviar per bé i que no hi hagi aquestes diferències tan grosses segons el bres o les recomanacions". I continua dient: "Els madridistes representen tot això que detestam: lluiten pel Mercedes, sospiren pel xalet, utilitzen l’avió privat, coneixen els llocs de perdició més cars, la Moraleja és el seu lloc per comprar els darrers avanços de la moda, i sempre tenen una carta de recomanació davall la màniga per continuar escalant posicions en la vida social". Manolete hi fa un repàs interessant de la configuració del DNI dels seguidors de l’Atlètic de Madrid, que qualifica de "rebels amb causa", "àcrates convençuts", "autocrítics", "d’esperit sindicalista"... I també hi repassa les fòbies i les amistats dels seguidors de l’Atlètic. Entre les fòbies destaquen el Reial Madrid, els àrbitres, la Federació Espanyola, la UEFA, la FIFA, l’Ajuntament, el Govern... Manolete posa especial emfàsi en el paper del Consistori quan assegura que "ha estat el princial aliat que sempre ha tingut el Reial Madrid". Recorda que "es permeté la requalificació de la ciutat esportiva del Reial Madrid per liquidar els seus números vermells". Entre els amics sobresurten el Barcelona, el Betis, el Boca Juniors, el Milan, l’Estudiantes... I no puc deixar d’esmentar les opinions de diferents incondicionals del conjunt blanc-i-vermell. Així, el torero José Tomás, per exemple, assegura que "som de l’Atlètic, com tota la meva família, sobretot perquè m’atreu el futbol bo, de primera qualitat". El cantant Antonio Carmona té clar que "l’Atlètic és molt més que un equip de futbol. La gent, quan diu que és de l’Atlètic, està dient molt: jo som de poble, de la gent de barri...". I m’han de permetre que, per acabar, reprodueixi les paraules de l’escriptora Almudena Grandes: "Som d’esquerres, republicana i de l’Atlètic". Idò.

Atlètic (II)

Hi són inevitables les comparances. És prou evident que hi ha moltes similituds entre la rivalitat que mantenen l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid i la que encara perdura entre el Reial Mallorca i l’Atlètic de Balears. Segur que tots vostès són ben conscients de l’analogia entre el Reial Mallorca i el Reial Madrid. De la mateixa manera, les semblances entre l’Atlètic Balears i l’Atlètic de Madrid són també nombroses. En aquest sentit, el conjunt blanc-i-blau sempre ha estat més a prop del poble, de la classe treballadora. El Mallorca, en canvi, ha estat un equip tradicionalment lligat a la classe dominant, als botifarres de Palma. L’Atlètic Balears, com l’Atlètic de Madrid, sempre ha estat un equip més proper a l’esquerra i s’ha vist perjudicat pels poderosos. De fet, ja saben vostès que el Balears havia de participar a l’Olimpíada Popular de 1936. Els blanc-i-blaus estigueren lligats durant anys als moviments obrers, però no a l’esquerra nacionalista. Era un equip de les classes populars. Els mallorquinistes, com els incondicionals del Madrid, representen l’opulència, el luxe, la comoditat, la vida fàcil, la victòria... El Mallorca és poder; l’Atlètic Balears, només utopia. No m’he explicat mai per què som simpatitzant del Mallorca. I de l’Atlètic de Madrid. Em sembla contradictori, però...

Irun

El Real Unión Club de Irun jugà la setmana passada el partit d’anada d’una històrica eliminatòria de Copa del Rei contra el Reial Madrid. El conjunt guipuscoà aconseguí un triomf inesperat (3-2) davant el totpoderós equip blanc. Ahir, vaig llegir en El Confidencial Digital que el Real Unión Club de Irun, un equip centenari amb quatre copes del Rei a les seves vitrines, empra l’himne Jo ta ke, irabazi arte per motivar els seus futbolistes dins el vestidor i abans de sortir al camp. No és cap invent nou, ja que al Mallorca, per exemple, recordaran vostès que Juan Manuel Alfano —etern preparador físic d’Héctor Cúper— va fer instal·lar un aparell de música amb uns grans altaveus devora la gespa. Alfano dirigia l’escalfament dels futbolistes amb música alegre i ben alta. Idò bé, tornant al Real Unión Club de Irun sembla que empra el tema Jo ta ke, irabaza arte, que vol dir "copeja sense descans, fins a la victòria". Es tracta d’una cançó tradicional que utilitza habitualment l’esquerra abertzale en els seus actes. Vet aquí un grapat d’estrofes de la lletra: "Jo no et diré mai/ quin és el teu deure/ escolta la veu de la gent/ copeja sense descans fins a la victòria./

Nasquérem/enmig d’una guerra/ passaren els anys/ i estam ben igual./ No diguis mai /això s’ha acabat/ no pensis mai/ que el camí ha acabat/..." Què els sembla? Als d’El Confidencial Digital, molt malament.