La multiplicitat de casos de corrupció que provoquen vergonya aliena ens construeix una corna, cada vegada més blindada, que ens protegeix d’alterar-nos per la multitud de petites disfuncions –ho direm així– que ens envolten. Potser hem reservat la capacitat de sorpresa per a casos amb protagonistes molt populars i oblidam, massa sovint, que el bon ús i l’eficiència dels nostres recursos depèn, a més, de multitud de treballadors anònims, funcionaris o no. Aquesta setmana hem sabut que s’ha rebaixat considerablement el nombre d’avaries dels autobusos de l’EMT palmesana i, la veritat, a aquestes alçades de la vida ja no creim en miracles. Per què l’empresa concessionària permetia una proporció quasi obscena de cotxes aturats o seriosament afectats de problemes és una qüestió de la qual no sabrem mai la resposta però podem intuir-la després de conèixer com feren les contractacions els anteriors consistoris populars i de no entendre aquesta dèria per la fórmula del renting on només l’empresa concessionària en surt beneficiada públicament. Les sospites de corrupció són, com a mínim, raonables.

Però no és l’únic tèrbol al voltant de l’EMT. Una vaga no declarada de conductors ha debilitat el servei públic i provocat retards que en res afavoreixen el seu ús. Escabella intuir que la causa d’aquest torcebraços sobre el costellam de la ciutadania arrela en la transparència que el govern Calvo vol imprimir a la convocatòria de 100 nou places de conductor. Fins al moment, i amb l’aquiescència dels sindicats, l’entrevista personal assegurava el 50% dels punts possibles.

S’ha de ser innocent per no olorar nepotisme en una convocatòria amb aquestes condicions beneïdes –s’ha de tornar a dir perquè és mal de creure– per organitzacions sindicals amb l’honradesa com a divisa. Només ens faltaria descobrir un dia que són aquests mateixos sindicats els que, històricament, s’han repartit els llocs de feina. Per si els dubtes no fossin suficients, ara ens amenacen amb una altra vaga amb l’excusa que s’han contractat inspectors de mobilitat aliens a l’empresa (o s’ha de dir a la famiglia?). Si és vera que tenim els polítics que ens mereixem, no ho és menys que aquests només són una mostra, estadísticament fiable, de les grandeses i de les misèries de la societat. Per això, cal mirar a prop quan parlam de regeneració ètica i no fixar l’objectiu, exclusivament, en la classe política, malgrat aquesta és l’encarregada d’abanderar-la.