És emblemàtica, com el monestir de Santa Catarina, avui Museu marítim, la capella de Sant Ramon de Penyafort, construïda el segle XIX per les gents de mar. Senzilla però eloqüent, prop de l’indret on hi havia la roca des d’on el sant es llançà a la seva aventura de navegar sense vaixell. La roca es conserva, amb les imatges dels sants esmentats, a l’església del port solleric, bastida en els anys 40.
El gran poeta Jacint Verdaguer, que va recórrer aquestes contrades convidat per l’arxiduc Lluís Salvador escrivia: "Sant Ramon de Penyafort! Aqueix nom tan català del confessor de reis i de papes omple tot un segle i sa obra colossal, ingens, com li diu Climent VIII en la butlla de sa canonització, quasi és per si sola tota una ciència. El rei en Jaume l’havia pres per confessor i per director de son esperit. Llàstima que no sempre s’avingués a sos savis consells, enterrossant alguna vegada ses ales d’àliga en les fangueres de la terra com ho deixa prou entendre la balada popular:
La Mare de Déu un roser plantava/ i d’aquell roser va néixer una planta:/ nasqué sant Ramon, fill de Vilafranca,/ confessor de reis, de reis i de papes./ Confessava un rei que en pecat estava;/ lo pecat és gran, Ramon se n’esglaia./ —No ploreu, Ramon, que el pecat s’acaba; / si no em personau, ne perdreu l’Espanya.-/ Ramon se’n va al port a llogar una barca./ Lo barquer li diu que el rei l’in privava/ de poder embarcar capellans ni frares,/ ni els escolanets de la cota llarga./ Sant Ramon, beneït ja en va fer un miracle: / tira capa a mar per servir de barca,/ i lo gaiatet per arbre posava:/ amb l’escapulari gran vela n’alçava,/ i amb lo sant cordó bandera molt santa./ Montjuïc lo ver, bandera assenyala,/ Jesús! Què és allò? Es galera o barca?—/ No és vaixell, no ni galera armada,/ que n’és Sant Ramon que ha fet un miracle./ Santa Caterina toquen les campanes".
Ramon de Penyafort (1175-1275), religiós dominicà a 47 anys, fou confessor del rei en Jaume el Conqueridor i un dels clergues que promogueren la conquesta de Mallorca. El papa Gregori IX, que el nomenà capellà i penitenciari seu, li encarregà la compilació dels decrets pontificis, que recollí en el llibre titulat Decretals (1234). Aprofità la seva estada a Roma per aconseguir d’aquell mateix papa l’aprovació de l’orde de Santa Maria de la Mercè (1235). Elegit després general de l’orde de Sant Domènec (1238-1240) fou l’autor de la regla definitiva de tal institució religiosa.
Un escriptor del segle XVII, mossèn Antoni Gual, canonge de la seu i autor d’un curiós Assaig sobre la mort (Guasp, 1650), publicà també un poema dedicat al famós miracle de Sant Ramon de Penyafort: "La mar de Mallorca/ és dolça i suau,/ perquè hi passa Ramon/ pels seus cristalls./ Passa sense navili,/ barca i galera/ que serveix sa roba/ de vaixell i vela./ A sos peus s’estenen/ les ones iguals/ perquè passa Ramon/ pels seus cristalls."
