O la presidenta Armengol i el conseller Carbonero peguen quatre crits o està fet de noltros.
En general a Madrid es riuen de nosaltres, tal com va dir el conseller del Consell de Mallorca Miquel Àngel Flaquer. La resposta, però, per part dels socialistes fou prou destacable quan afirmaren que no defensarien la ministra Àlvarez. No és gran cosa, però és un inici. S’ha d’haver acabat acotar el cap davant els ministres centralistes que no els importa gens ni mica el que passa a segons quines bandes.
Alvárez només es recorda dels mallorquins a l’estiu, però comença a ser hora que nosaltres ens recordem d’ella –i li recordem els seus deutes– tot l’any.
Mentre no pagui el conveni de carreteres, mentre no es doni el que és nostre i està signat no podem estar satisfets. Avui per avui Àlvarez ens roba i, si ens roba Alvárez, també ens roba Zapatero. Armengol ja ha dit que no vol intermediaris, que vol parlar directament amb ZP. Fa bé i esperem que serveixi per alguna cosa. Fins que els socialistes mallorquins no posin el que han de posar damunt la taula –em referesc als diferents greuges, no a cap òrgan sexual– no ens en sortirem.
D’altra banda, seria una pena comprovar una vegada més que, en segons quines matèries, hi ha ben poques diferències, en l’àmbit d’Estat, entre el Partit Popular i el PSOE.
Ara només cal esperar pacientment per comprovar quin pes tenim a Madrid, quina incidència té la conversa d’Armengol amb Zapatero.
Esperem que no es riguin d’ella com ho varen fer del president Antich, amb la promesa de la cogestió aeroportuària que, finalment, només es farà efectiva a Barajas i El Prat, a pesar de la promesa de Zapatero d’incloure-hi Son Sant Joan.
