L'hortet de la Castafiore

Amb el benentès que els doblers i els documents delators són vestigis palpables, i que l’emblanquinada Sheryl Lee era just un altre símbol oníric del barroc univers de David Lynch. Tot i que el lloc de la troballa humanitza les comissionistes confesses –"si vols ser feliç tota la vida, fes un hortet", recull un savi proverbi oriental–, desconeixem fins a quin punt la parada d’hortalisses es va fer per devoció o per no caure en el recurs ordinari d’amagar la pasta darrere el quadre d’una imatge d’una Mare de Déu, la qual cosa hauria generat comentaris de mal gust.

Desenterrades les restes, ara hauríem de saber definir quin va ser el gruix del botí, encara que tots els cardiòlegs consultats ho desaconsellen. El meu negre, tan escrupolós amb la informació, es nega a creure-ho, però una de les tesis que més circulen en ambients polítics i periodístics és que tots els casos que ens ocupen ara mateix són pecata minuta, petites filtracions d’un cabal més gros. Interessos de Grans Cacics, de Grans Empreses, del Gran Partit o de la Gran Nació.

A la vista dels més apocalíptics, allò de la Seu plantada a la riba del Guadalquivir no s’ha tractat d’un error dels responsables de màrqueting de la Junta d’Andalusia. Ha estat una filtració inoportuna que obligarà a retardar-ne l’execució unes dècades, maleïda indiscreció. En termes cinematogràfics estaríem parlant d’un flash-forward: com la torxa de Miss Liberty descoberta per Charlton Heston en una platja ignota, envoltat de micos. Una prolepsi. Una mirada al futur, vaja.