Una de les notícies més curioses de totes les que va publicar Diari de Balears la setmana passada va ser la que feia referència a la introducció de l’ensaïmada dins els Estats Units.Per si qualcú de vosaltres no la va llegir, us en faig cinc cèntims. A algunes zones dels Estats Units es comença a comercialitzar l’ensaïmada com a quemullar per berenar. El nom que li han posat, traduït al nostre idioma seria quelcom semblant a "dolç mallorquí". Des del meu punt de vista es tracta d’una notícia positiva.

El fet d’exportar els nostres productes arreu del món, sobretot si són bons i de qualitat, com és el cas de la ensaïmada, pot ajudar, a aixecar el prestigi de la nostra illa. N’hi ha que n’han sabut prou a l’hora de promocionar la seva gastronomia. Un bon exemple en seria Itàlia. El seu nom està íntimament lligat a la cuina. La pasta i la pizza, entre d’altres plats, són coneguts pertot, i el que és encara més important, tothom els identifica com a italians.

Els mallorquins, per ara, no n’hem sabut tant. La mateixa notícia de Diari de Balears que he esmentat abans, explicava el desconeixement de Mallorca per part, no ja dels consumidors americans de les ensaïmades, sinó dels mateixos venedors, que es pensen que som una illa del Carib. Es tracta d’una equivocació lamentable, la responsabilitat de la qual no és tota dels nord-americans que van errats, ans, altrament, també ho és, en part, nostra.

Sovint ens estimam més vendre un poquet avui que no fer una tasca pedagògica que ens permeti vendre més demà. M’explicaré. Jo mateix he vist com un estranger entrava a un forn i, assenyalant un tros de coca amb trampó demanava pizza a la dependenta, la qual, sense rectificar-lo ni poc ni gens, li embolicava la coca i li deia "jau la pizza". Si el client vol pizza, idò li donaré pizza, maldament sigui coca.

La qüestió és fer calaix. En aquest cas es va perdre una oportunitat claríssima de promocionar un producte ben nostrat. Caldria haver explicat a aquell senyor que allò no era una variant de la pizza italiana, sinó coca ben mallorquina i amb un gust i característiques prou diferents de la pizza. I, en cas d’haver-li agradat, un altre pic n’hauria tornat a demanar. Hauria après qualque cosa de la nostra cultura gastronòmica que, tal vegada, li hauria despertat la curiositat per provar-ne d’altres. Si se’n va anar amb la idea que allò era una pizza un poc estranya, l’endemà, a l’hora de berenar, degué tornar a demanar pizza i, aquesta vegada, per ventura ho va ser. I va passar les seves vacances a Mallorca berenant a la italiana i sense tastar la nostra rica i meravellosa gastronomia.

I això per no parlar del que s’ofereix als restaurants dels hotels mallorquins, en els quals la nostra cuina és gairebé anecdòtica.No sé si succeeix a tothom, però jo, quan llegesc una notícia del diari que m’interessa, molts de pics em qued amb ganes de saber-ne més. En el cas de l’ensaïmada americana em va passar. Seria interessant aclarir quina empresa és la que la comercialitza, si és americana o és mallorquina. Si és el primer cas, com se li va ocórrer la idea, si li va suggerir qualcú de Mallorca o relacionat amb l’illa.

També m’agradaria saber què en diu de tot això el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Ensaïmada de Mallorca. Si el Govern de les Illes Balears o el Consell de Mallorca fan comptes de fer cap actuació als Estats Units per aclarir el malentès entre els consumidors americans i, de passada, donar-nos a conèixer un poquet. O si a qualcú se li ha ocorregut aprofitar l’avinentesa per engegar una campanya de promoció d’altres productes mallorquins dins el mercat nord-americà.A veure si, al llarg d’aquesta setmana, ens ho aclareixen.