algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 27°
34°

L'emigració és un arbre

En la condició essencial de l'home, hauríem de predicar, sempre, la integració, però no pas l'assimilació

Demà, si no hi ha res de nou, volaré rumb a Córdoba, al nord d’Argentina, en un salt transatlàntic de gairebé tretze hores encofurnat en una aeronau fabulosa i, alhora, formidable. Serà el meu quart bot oceànic per atènyer terres argentines. Hi vaig, com les tres anteriors, per complir-hi alguns deures, diguem-ne, intel·lectuals. Ara, en concret, m’hi faré present gentilment convidat per la Càtedra Iberoamericana de la Universitat de les Illes Balears i per la Protectora Menorquina, una vella entitat de suport d’emigrants illencs de principis del XX que, enguany, celebra el primer centenari (1908).

Les darreres setmanes, com és tan natural, me les he debanades tot meditant, primer, i redactant, després, la conferència que tenc el compromís de dictar a la seu social de la colònia menorquina d’aquelles latituds australs. Creieu-me que els interrogants m’han aflorat en tropell, absolutament punyents. ¿De què convindrà que els parli?, m’he demanat aquests dies; i sobretot, ¿amb quin to i amb quin calat cal que els dissenyi una xerrada sobre la base de l’emigració i els emigrants com a fenomen constant de la història de la humanitat? És tan fàcil —i tan irresponsable, potser— deixar-se emportar per una febrada d’enyorança mel·líflua, que de seguida cauríem en les frases emfàtiques d’oripells molt visibles. I així, la nostàlgia aviat ens ho enfitaria tot, amb crides a les tradicions, els atavismes, els records de la memòria familiar i, en definitiva, al bany de llàgrimes d’aquesta mena d’evocacions. Vaig descartar, per tant, una qualsevol temptació costumista, en el sentit més estantís del mot. A l’altre cantó —em deia—, podria engiponar, tal volta, un assortit d’opinions més intel·lectualitzades sobre els problemes de l’emigració en clau històrica, però aleshores podríem arribar a un to —i a unes complexitats teòriques— no prou adequades a un auditori no estrictament acadèmic. De cap manera, per al cas que m’ocupa, voldria incórrer en desagradables vicis de pedanteria. Tant pel que fa a la primera possibilitat com per a la segona, crec que haurien estat massa hores d’anar i venir en avió fent-hi un transport de feixuguesa insuportable, absolutament anodina i enervant per al meu promès auditori.

Posades les coses en aquest punt, em sembla que l’actitud intel·lectual l’allò més adient haurà de raure en el fet, potser més interessant, de fer-los veure que ells són, ara mateix, contingents susceptibles de fer l’emigració cap a Europa (en general, al primer món industrialitzat), enfront dels anys en què vam ser nosaltres, els balears, els necessitats de fer-nos un lloc en qualsevol vaixell que salpàs a l’Amèrica hispana. Aquesta persistent sistemàtica dels fluxos humans damunt la geografia universal i damunt el mapamundi a cops de cua de les crisis de subsistència és una regla permanent de la història social de la humanitat. Probablement, ens condueix a l’evidència que, tot plegat, l’home és una espècie construïda sobre el més ampli mestissatge. Les migracions, per tant, ens situen lluny —per fortuna!— dels escalfaments doctrinals sobre les races i llurs pureses ètniques. Siguem seriosos: l’espècie humana presenta un mapa genètic tan fabulosament barrejat, tan laberínticament ordit pels ancestres, que l’única puresa possible és la personal —vull dir l’ètica i la social d’un mateix. Ara bé: si em sembla prou exacte considerar que, racialment, només ens queda que acceptar el camí de la, diríem, assimilació genètica, altrament serà l’assimilació cultural. En aquest important camp de la condició essencial de l’home, hauríem de predicar, sempre, la integració, però no pas l’assimilació. I açò què vol dir? Idò, per mi, que ens cal ser uns perfectes argentins a Argentina, assentats a la nova terra d’acollida des de la condició de balears. És a dir, posar-nos de cara als nous vents, sense caure en l’oblit de l’origen. Suposaria, en definitiva, viure i harmonitzar la diafanitat de les dues dimensions: la de l’arrel que ens aguanta com a arbre i la de les fulles que fan la fotosíntesi mirant al cel. L’emigració, no en dubteu, és un arbre, per com té arrels al capdavall i fulles al capdamunt.• Periodista

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan Capó, fa mes de 13 anys
Ja em diràs en quin idioma faràs la conferència.
Valoració:1menosmas
Per Salvadora Moranta, fa mes de 13 anys
Perfecte l'article, ho dic des de la meva condició de descendent baleàrica a l'Argentina.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente