L'esquena de McCain

L’esquena de McCain és un dels rastres visibles dels anys que va passar en una cel·la de Hanoi, on va ser torturat cada dia durant cinc anys llarguíssims (baionetes als turmells, a les costelles, talls als braços que avui encara li limiten la mobilitat), després que l’avió que pilotava fos abatut sobre el llac Truc Bach. El veterà de guerra, tranquil i decidit, contra el professor de lleis i retòrica, massa encarcarat i un punt pompós i fred. Jo no tinc cap dubte de qui va guanyar la contesa. McCain va sorprendre i va demostrar als que encara ho dubtaven que és un molt bon candidat: amb idees, força, intel·ligència, i raons eloqüents a l’hora de defensar les seves opcions. Va estar solt, pugnaç, sense abaixar la guàrdia ni un sol moment, tot i que l’hora i mitja que va haver d’estar dempeus, en tensió i en plena lluita dialèctica, anava pesant sobre les seves cames de setanta-dos anys, per això el vèiem bascular, repartint-se el pes i el cansament.

El debat, tanmateix, va ser simplement correcte, possiblement l’excepcionalitat de la circumstància de l’enorme crisi financera exigia més claredat i fermesa, però cap dels dos va saber (o poder) donar respostes clares. Obama ho tindrà difícil per a guanyar el mes de novembre. McCain fins i tot va permetre’s algunes bromes mentre Obama li va haver de donar la raó en onze ocasions. No tinc cap dubte de a qui votaria si jo fos americà, però si algú mereixia, després del debat, l’adjectiu ‘presidencial’, aquest era el veterà McCain, l’esquena farcida de batalles.•