Els textos d’Ibsen són un model de coherència i de solidesa narrativa. La seva estructura és ferma i el retrat psicològic dels personatges és precís i d’una profunditat que sovint esfereeix. Però sobretot, els textos d’Ibsen són actuals. Escrits fa més d’un segle semblen recent sortits d’impremta.
Tan vigents per temàtica i tractament que poden arribar a semblar producte d’una oportuna actualització, que en canvi, en llegir-los sense adulterar, es veu que és del tot innecessària. I per això, per ventura, una de les coses que menys m’agradà de la versió que Magda Puyo ha fet d’Espectres ha estat precisament la revisió i "modernització" de la lletra original, l’adaptació de la qual cau de ple en certes reflexions del tot maniquees i abraça estereotips de tan marcada actualitat (dretes i esquerres), que distorsiona una mica la intensitat del rerefons psicològic del relat i desvia l’atenció cap a certs efectismes ideològics diguem-ne que de "telediari".
A més, tot això no anul·la l’interès global de la funció, però sí que el minva, perquè sense arribar a desvirtuar el clàssic original, sí que el manipula i, en més d’un segment de la representació, el descompensa i el converteix en un exercici més aviat obvi d’anàlisi i de crítica social. Tant és així, de fet, que els esforços actualitzadors fan que el drama se sembli més a corprenedores històries d’origen nòrdic i dogmàtic com ara la Celebración, de Thomas Vinterberg, que no a l’autèntic teatre d’Ibsen.
Uns entrebancs que, sumats a uns efectes visuals bastant mediocres i a l’estranya opció de muntar una escenografia feta amb metacrilats que dificulten l’audició dels diàlegs, només són compensats per la solvència i la convicció de les interpretacions, un cop més liderades per una esplèndida Emma Vilarasau, que tot i així resulta una mica afectada en alguns moments. Decebedor, tot plegat, i sempre en funció d’unes expectatives a l’alçada dels ingredients inicials.
