Els diaris digitals i els mitjans diversos d’opinió emesa en format digital han obert una dinàmica d’anàlisi nova sobre la repercussió de l’opinió publicada. Sabem el nombre d’entrades que té cada article i podem tenir algun indici sobre alguns dels impactes que un judici determinat pot tenir sobre el lector. Durant algun temps he estat observant, diàriament, el nombre d’entrades que tenen els articles d’alguns escriptors consagrats i n’he quantificat i analitzat les rèpliques que provoquen.

Observant aquest nou fenomen hom s’adona d’algunes curiositats que, en els temps de la transparència i la llibertat d’expressió, sorprenen mínimament. Sobre els articles d’opinió en general només n’opinen els disconformes. En particular, a més, aquests tenen tots els tics de ser legionaris dedicats a fustigar les opinions d’altri. Atès que no tenen cap necessitat d’identificar-se, ni existeixen filtres per verificar-ne l’autoria, hom sospita que en la majoria dels casos els guerrillers s’amaguen còmodament darrere un pseudònim que fan servir impunement.

La sospita s’incrementa si hom analitza estadísticament les temàtiques que són objecte de confrontació i hom arriba a la conclusió que són exactament aquelles que detecten els radars de l’enemic. Em referesc a llengua, guerra civil, nacionalisme.

La resta a penes no genera debat, ni interès i no existeix cap estratègia organitzada per contrarestar, humiliar o banalitzar des de la trinxera enemiga. A mesura que empíricament hom arriba a conclusions d’aquestes característiques, més s’adona de la urgència d’expressar públicament i de manera transparent un parer, una forma d’entendre la realitat, un judici sobre allò que l’experiència ens posa al davant.

A mesura que augmenta la grolleria dels internautes, més valor i més pes hi tenen les consideracions obertes i posades en el mostrador dels dictàmens. El menyspreu per una banda i l’oportunitat democràtica que ofereixen els mitjans per l’altra fan que l’entorn esdevengui complex i perplex, la qual cosa no significa que la majoria de nosaltres desconeguem els codis de la llibertat i de la llibertat d’opinió.

 Les nostres columnes, agradin més o menys, l’encertin o l’esguerrin, en definitiva estan signades. Conèixer els anònims, els pseudònims i els que tiren la pedra i amaguen la mà interessa molt poc. Cadascú elegeix la part on vol estar. Els judicis que es derivin de tot plegat ja no ens pertoca a nosaltres formular-los.